COMPANYS DE VIATGE

Potser per tot això s’aixequen encara sense obrir el llum i ell s’asseu a la butaca a fumar altra volta i ella se li asseu a la falda i comparteixen la cigarreta. Passa cada dia i no té res d’extraordinari fins que li passa a un, fins que és un mateix el qui es converteix en protagonista de l’escena i això no obstant el rellotge els traeix i recullen les coses. S’apropen agafats de la mà fins a la finestra i guaiten la gent que encara fa festa per baix i acaben de vestir-se. Ell porta el pijama i ella aquell vestit tan curt que sovint fa servir només per dormir i obren la porta, donen la clau al conserge i un somriure els és suficient a tots per fer-se entendre.

Sense proposar-s’ho baixen fins al carrer per les escales. No suporten haver d’anar a dormir. No els és suportable assumir que la nit s’acabarà tard o d’hora així que per fer una cosa o altre fan una passejada fent voltes a l’illa de cases agafats de la mà. Algun cop ella se li agafa de bracet i algun altre cop ell l’encalça per darrera, abraçant-la. I no poden evitar aturar-se a cada passa per reprendre el rictus del bes i s’asseuen en unes escales. De primer, en silenci, veient passar els cotxes que omplen el carrer amb les seves llums o el camió de les escombraries o fins algun vianant que ja retira. Després, comencen a xerrar i repassen estones compartides i ell parla d’ell i ella l’escolta i ella parla d’ella i ell l’escolta i s’adonen que estarien tota una eternitat o dues o tres mirant-se estúpidament i parlant l’un al costat de l’altre asseguts en el pedrís d’una escala desconeguda d’un carrer d’una ciutat d’un país que no és el seu. I encara parlen. I és que acaben estant-se hores xerrant, fregant les cuixes i els genolls sense adonar-se que se’ls escolen els minuts sense besar-se i d’una història en surt una altra i hi ha tantes històries per explicar-se! I, ara sí, tornen a l’abraçada i els petons i no se’ls escapa que comença a clarejar i s’aixequen i tornen pesadament a la pensió. Odien cada passa que els fa avançar. S’aturen. Es miren. I així i tot arriben i la porta és tancada i no gosen trucar el timbre i tanmateix ho fan sabent que l’home somriurà veient-los pel petit televisor en blanc i negre del circuit tancat i ara seuen al primer replà i ell l’abraça agafant-la per les espatlles i ella es deixa fer i fan el penúltim cigarro.

Inevitablement han de pujar. Han de tornar cadascú a la seva habitació, amb els altres, com si res no hagués passat, esperant que cap d’ells no s’hagi adonat de res. Han esgotat la nit i avui ja no dormiran com aquell qui diu. I és que el dia tot just s’estrena, la vida tot just s’acaba. Orfes com són, de la tempesta.

PORTES

Va arribar abans d’hora i se’ls va trobar al mateix lloc on els havia deixat. Va tancar la porta amb un cop sec i sorollós per tal de fer evident la seva presència però ells no van immutar-se. Ningú va sortir a saludar-la, ningú digué absolutament res. Feia una eternitat o dos que era fora i era incapaç d’endevinar cap canvi prou perceptible. Els havia trucat per anunciar que venia i de tantes ganes de retrobar-los fins i tot havia agafat un taxi per comptes de l’autobús o el tren que haguessin estat més lògics. Però ara era aquí i no podia trobar el motiu que la fes sentir com s’havia sentit només uns instants abans de tancar la porta rere d’ella.

Es va passejar per la casa retrobant els mateixos olors, el mateix ressol, la mateixa estricta decoració inalterable. El temps no passa depèn per què. El temps no passa depèn per qui. La seva habitació la va acollir amb aquella impressió fosca i trista. Es va asseure un moment al llit i respirà fons. Deixà la bossa i sortí. En arribar a la cuina, se’ls va trobar, per fi. Asseguts al voltant de la tauleta. Van aixecar el cap i van saludar-la com si fes deu minuts que hagués baixat a comprar tabac. No cal dir que ja se li havien passat les ganes d’abraçades i petons així que, reprimint els instints que ara s’adonava que no sabia d’on redimonis havien sortit, obrí la nevera, prengué un refresc i s’assegué amb ells. Mai no havien parlat gaire, és cert, però venia amb tantes coses per dir! Tants records per omplir la conversa! Venia plena i ells la van buidar de cop. La llauna balla a les seves mans i ells mengen davant d’ella mirant les notícies que ara explicaran tot allò que no cal saber sobre els darrers deu minuts del món de l’esport. Per què has fet picar la porta? La reprèn el seu pare amb aquell seu to molest que no necessita desviar la mirada de la televisió. Ho sento, deixa anar ella per tota contesta.

I aleshores recorda el darrer cop que els havia vist. Molts anys abans. Asseguts exactament al mateix lloc. També llavors tancà la porta presa d’un arravatament. Anava tan carregada que primer deixà les coses a terra i, amb tota la mala llet de què fou capaç, va prendre la porta i la va fer petar tan fort que la casa sencera havia de tremolar. I és que estava convençuda que no els volia veure mai més, mai més no tornaria a aquell forat d’on calia fugir. Aquell dia el seu pare no cridava ni la mare no la seguia plorant anguniosament escales avall, desconsolada. Ni aquell dia ni tampoc avui. Potser perquè menjaven i quan es menja no és moment per altres coses que no sigui seguir atentament l’actualitat, és clar.

Aquests anys han anat parlant per telèfon. O millor, aquests anys ella els ha anat parlant per telèfon. Els ha escrit cartes. Tràgiques al principi, escasses tot seguit i, al final, simplement cartes que sabia que eren més del remetent que del destinatari, com un a mena de diari personal dels que es regalen a les princesetes el dia de la primera comunió. Els ha tingut al dia de les circumstàncies i els motius, dels esdeveniments i les cites, la feina, les companyes, els companys, l’embaràs, l’avortament. Els ha posat al dia sabent, per avançat, que no servia més que per omplir papers.

BESUCS

-Has tornat.
-He tornat.

-Tot bé? Vull dir, has resolt totes les teves (...) les teves preocupacions?

-les meves preocupacions

-Ja m’entens. Vull dir. Estàs bé? Has tornat per quedar-te? Tot aquest temps jo. He estat pensant. Saps? He pensat en allò que. Vull dir, ha passat molt de temps.

-Tranquil. He vingut només a buscar les meves coses. No cal que pateixis. No em quedaré. Abans que te n’adonis ja seré fora.

-Escolta jo no, no volia dir res d’això. Tot al contrari. Tu no hi eres i jo. M’ha calgut prendre decisions, entens? Alguna cosa havia de fer, no et sembla?

-Sí, ja veig que has redecorat la teva vida. L’has triat tu solet aquest sofà? Veig que has comprat el televisor que volies, també. En fi, tant és. Recullo quatre tonteries i torno a marxar.

-On has d’anar? I te n’has d’anar ara, vull dir, immediatament? On has estat? No t’he vist ni una sola vegada. Em pensava que. En fi.

-Deies alguna cosa?

-No.

-(...)

-Res.

-(...)

-Ahir em van trucar. Els del projecte. Volien tornar a parlar dels meus dibuixos. Hem quedat per la setmana que ve.

-(...)

-Potser aquest cop me’n surto. Malgrat que sóc conscient que encara no estic a punt. Vull dir, no sé què els ensenyaré. Em fa por que s’adonin que no he avançat en absolut. De fet, aquesta és la veritat. No he avançat en absolut.

-Et sap greu si prenc els meus discos dels smiths?

-Els “teus” discos dels smiths?

-Res, ja veig. Els discos es queden aquí. Mira, saps què, queda’t els smiths i queda-te’ls tots. De tota manera tampoc no els escoltaré. No tinc temps per música, jo.

-Pren els discos. Només que. Recordes quan em vas regalar el meat is murder?

TALLER (relat emprant connectors causals, adverbis d'espai i de temps)

Perquè enlloc s’està com enlloc, va dir mentre tornava a seure al seu magnífic tro reial. D’ara endavant, aquí i pertot, haurà de regir la premissa següent: “El davant serà darrere i el darrere, davant”. Considerant que, ateses les circumstàncies, resulta complicat de fer-ho entenedor ara com ara, s’establirà una moratòria durant la qual (ja sigui dins, ja sigui fora) caldrà tapar-se convenientment el darrere i protegir-se el davant car no voldríem que s’esdevinguessin mentrestant i a deshora actituds reprovables a la dreta de la nostra esquerra, on de tant en tant aprofita la tardor per fer estiu. Com sigui que hem pres aquesta determinació en aquest moment i no en cap altre, arreu penjarem a la vora de les escoles i les residències per la gent gran, més a prop que no pas lluny de la vista de les persones de mitjana edat, cartells ben visibles que ens hi faran pensar abans i després de l’hora de dinar, que sempre ha estat l’estona més tonta. De moment, òbviament, és definitiu, per bé que havent sopat hem previst una reunió del consell de savis dalt del turó menys elevat per seguir donant-hi tombs, ja que tinc les seves paraules a sobre de tot, tan amunt que de vegades em cal l’escaleta d’or i safir per dur-les allà on les pugui capir, digué tot mirant el poble i continuà encara: Vist que heu anat seguint el meu discurs sovint més brillant que poc, proposo que ara cantem la cançó que ens fa enorgullir i que porta el nom de la meva família que és, curiosament, el mateix nom que el del nostre país, per tal que s’enlairi pel damunt dels nostres caps i pugueu fer una sola ànima de les vostres misèries que tampoc no són les meves donat que la meva majestat me’n va fer immune de seguida que vaig néixer. Per si de cas no recordeu la lletra del nostre himne i heu pensat a anar tirant, allà fora sota els arbres he disposat amablement la guàrdia reial armada fins al capdamunt que us recordarà de la primera a la darrera estrofa. I, al cap de poc, es tornà a aixecar i amb un breu respir ben endins repetí: Perquè enlloc s’està com enlloc.

DISCO 2000 (Off minor, Thelonius Monk)

Passejava per la platja amb les mans a la butxaca. Duia música a les orelles però no l’escoltava. Si de cas la sentia. Però no l’escoltava. Anava pensant. Potser per això ni s’adonava de tota aquella gentada colrant-se al sol. Feia calor. Molta calor, però per ara no era un tema que el preocupés. Havia vingut a treballar. Fes calor o fes fred. En canvi, es preguntava si s’estava enamorant. De fet, havia hagut d’escapar-se a fer un volt perquè ella havia sortit feia una estona i estar-se allà amb la seva absència es feia insuportable. Tenia encara una paperassa eterna per acabar de lligar però no podia deixar de repetir-se el nom d’ella.

Com havia començat tot? Amb una mirada, potser? Ella li va tocar el cabell i així va estar tot? No podia estar-ne del tot segur. Només que ara li calia estar-se a la seva vora. Sentir-ne la veu, l’olor. Tot. No hi havia res de dolent en tot allò. Els nens ja eren grans i ja ni recorda quants anys fa que la va enterrar. És una manera de parlar. Prou que ho sap els anys que fa que ella és morta. Per això no hi pot haver res de dolent en sentir aquella remor altra volta. Potser l’edat. La noia era jove. Molt jove. Ell ja no és jove. En absolut. Podria ser el seu pare, com aquell qui diu. Fa una setmana que no s’afaita i ja no porta corbata. Tot el dia en cos de camisa. Ahir al vespre va baixar a la boutique de l’hotel i ara passeja per la platja en bermudes i xancles, com un brivall. Com si tornés a tenir vint anys. Menys i tot.

El primer dia que van sopar junts encara no es coneixien. Ell parlava pels descosits, com fa sovint. Ella se l’escoltava. No li va passar per alt. És probable que veure-la escoltar-lo d’aquella manera el fes parlar més encara. Perquè se’l mirava. Li clavava els ulls i feia tant de temps que ningú no se l’escoltava! Feia tant que es diria que fins i tot les frases tenien una altra melodia. Com si ballessin. Després de l’àpat van sortir tots a ballar. Les paraules i ells. I poca estona més tard ell ja anava completament begut i ella havia desaparegut.

Però l’endemà van tornar a coincidir, a l’hora de dinar. Aquest cop, ell va preferir callar per veure si era ella que deia alguna cosa. Ella no va badar boca. No se’l va ni mirar en tota l’estona i ell va perdre fins i tot la gana. Cercava els seus ulls com l’aigua el qui es perd al mig del desert, però els ulls d’ella eren lluny, més enllà del miratge. Sempre més lluny. Després, ell va provar de tornar-hi a coincidir però durant dies ella no va ni aparèixer. Discretament preguntava per ella però ningú no en sabia res fins que, decebut, va tornar a la feina.

Una setmana més tard, ella va comparèixer de bracet d’un dels seus clients i alguna cosa se li va remoure a l’estómac. Es va demanar una copa i va seure a la taula d’ells. Després d’una copa en va seguir una altra i aviat n’havia perdut el compte. Fins i tot, sobtadament, es va adonar que havia tornat a fumar. Aquell vespre, algú el va pujar a l’habitació amablement a dormir la mona i l’endemà al matí no sabia què podia més si la ressaca o la vergonya. No sabia si havia estat un somni o bé un malson. Un fet o bé una malifeta. Però algú va trucar a la porta i ell s’hi va acostar i allà me la teniu a ella demanant per com es troba ell. La fa passar i s’asseu a la butaca i ell a l’altra i xerren i ell s’oblida que tenia maldecap i ella és un Klimt, un Klee, un Picasso, un Dalí abocada a la finestra veient passar barquetes que suren sobre el mar.

Les hores que segueixen parlen de passejades comuns i fonts i jardins i sabates fora estirats a la gespa, alguna estona a la platja i un pícnic vora el turó sentint les onades petant a baix, al rocallam.

Al dia següent, ella somriu quan passa a la seva vora i es gira per continuar encara somrient-li un cop ha passat de llarg i ell s’encén una cigarreta i pensa que és feliç. I pensa si és lícit i just o necessari. I ara passeja tot sol per la platja, sol amb Thelonius Monk (obviant tota aquesta gent que morirà jove de càncer de pell).

BESUCS i altres espècies

- Per què preguntes?

- Potser perquè vull respostes.

- A mi no m’ho sembla. A mi em sembla que només vols preguntes.   Les teves preguntes. Preguntes retòriques. Preguntes per no res. Preguntes per tu sol, per sentir el soroll que fan quan les deixes anar.

- De debò és això el que penses? Seriosament? Està bé. Està bé. No tornaré a preguntar, doncs. Encara que, ben mirat, no acabo d’entendre què vols dir. Et sembla realment que no vull saber el que m’has de dir?

- Deixa-ho estar. No m’escoltes. Mai no m’escoltes. Si ho fessis, entendries això que dic. Si m’escoltessis, no faries aquestes preguntes, no tornaríem a començar cada cop aquestes estones de no-res.

- Hi pensaré. T’ho prometo. Et prometo que pensaré en això que dius. Però primer m’hauràs de contestar, encara que sigui per darrera vegada. Un darrer cop i ja està. A partir d’aleshores, trauré les conclusions sense preguntes, llegiré el subtext. T’ho ben asseguro. És només que ara em cal. Saps què vull dir?

- Veus? Ets del tot incapaç d’estar-te’n. Em demanes respostes i, no obstant, fuges a cada nova resposta. Així és impossible.

- Contesta’m, per favor! Fes el favor de contestar-me! Ho necessito! No hi ha res que necessiti més, hores d’ara, que sentir la TEVA veu, les TEVES explicacions, la TEVA MANERA de

- de què? Esperes sempre que sigui jo. Esperes sempre el camí que jo marqui. Per no entens que ha de ser el TEU camí. Esperes de mi alguna cosa que en realitat no vols. Tan sols un soroll, una ventositat sense forma que acaroni els teus interrogants. I jo ja no vull. Ja no sóc capaç. Tinc les meves pròpies preguntes, jo i ja no tinc temps per perdre. Ja no val la pena. De veritat, ja no puc més. Abans. Prou. Que no ho veus que tot plegat. Abans era. Prou. De debò. Prou.

- ...

- ...

- I doncs?

- Para la taula, el sopar és a punt.

- Poso cullera o només forquilla?

- Fes el que et doni la gana.

- Així doncs, cullera també?

LES PERSONES FELICES

Li va dir: vindré a buscar-te. Però per descomptat mai no va tornar a buscar-la i això no vol pas dir que no l’estimés, és només que –de vegades- ningú no pot entendre maneres diverses d’estimar. I ell era allà, assegut mirant la tele després de sopar i tothom (la resta) pensava que era allà, assegut mirant la tele després de sopar mentre en realitat era dolorosament lluny, tan lluny que mai no el podrien trobar. Era, no caldria dir-ho, tornant a buscar-la igual que tornava a buscar-la cada dia a cada moment fent veure que anava a treballar, fent veure que tornava a dinar i tornava a treballar, fent veure que venia a sopar i anava dormir, fent veure que es llevava i anava a treballar. Sempre fent veure. Impostant la veu sense voler per cada mentida irreprimible. Decisions. Indecisions. Regals i càstigs. L’ordre de les coses es dirigeix des d’un punt elevat o enterrat que no es pot assolir. L’ordre de les coses és un engany, un parany per fer caure tothom a la trampa i convertir-nos (a sobre) en persones del tot felices.

Li va dir: fes la bossa per quan torni. I l’altra, veient que no tornava, la va desfer i més tard la va tornar a fer per desfer-la altra volta i va decidir que la ignorància –oportunament triada- evita forces complicacions i un dia, sense ni tan sols adonar-se’n, el record era tan ínfim que hagués pogut afirmar sense cap por que mai no havia tingut. Mai. I ell va transitar així de l’absència a la ignorància i llavors de la ignorància a la inexistència, lloc des d’on (no hi ha alternativa) no pot gosar imaginar-se fugint si no és per fomentar un no-res bastit amb la mateixa inexistència de molt milers, milions d’altres, que cada dia es fa més gran, més i més gran. Prou gran per ser. Prou gran.

TALLER (exercici de preterició)

M’ha llevat el papa a la mateixa hora de cada dia i jo he fet el ronso a la mateixa hora de cada dia. M’he dutxat, m’he vestit amb la robeta que la mama m’havia deixat preparadeta sobre el llit i he pres la llet amb cereals sense badar boca mentre a la tele en doraemon i els seus feien la mateixa cantarella de cada matí. Quan ha estat l’hora, ens hem posat tots tres la jaqueta i hem pres l’ascensor que ens baixa directament fins el pàrquing. El gosset que vam matar l’Emília i jo ahir a la tarda encara era allà. Entre el golf vermell dels pares d’en Pol i el Chrysler Voyager de l’àvia Cinta. No s’havia mogut ni una mica. Encara feia el mateix posat. De gos mort. Quan el papa ha arrencat el motor, la mama s’ha girat per mirar-me i ha somrigut dolçament. Jo li he tornat el somriure i m’he distret mirant les línies que les venes dibuixen a les meves mans, encara tan petites.

No sé perquè he d’anar a l’escola si l’odio. Odio l’escola. Odio aquesta colla de llunàtics obsessionats o bé amb els gormitis o bé amb la Hello kitty. Només cal veure el nom de les seves obsessions! Els pobres desgraciats només esperen fer l’edat per tenir mòbil i poder penjar a la merda de xarxa social que estigui de moda les seves merda de frases suades. I tot sense adonar-se que una xarxa social és justament això: una xarxa. I que no serveixen per pescar, les xarxes? Que no és a les xarxes que es queden atrapats el peixos? Ofegant-se patèticament en un excés d’oxigen, sacsejant-se en un ball ridícul i espasmòdic que només s’atura quan palmen i acaben al plat d’algun imbècil? Xarxes. Com puc fer veure que m’agrada estar envoltada d’aquest exèrcit de xais per degollar, uniformats tots amb els vestits de la mateixa marca, tot patronat per la mateixa signatura? A qui collons li importa qui són el cony de Messi o la refotuda Lady Gaga? Perquè hauria de perdre el temps veient la seva puta televisió si puc tancar-me a la meva habitació, llegint tota sola frases de debò escrites per morts de debò? Quin fàstic que em fan, els pobres, amb els seus somriures puerils i les notetes en llibretes folrades de fotos d’altres idiotes com ells només que més famosos! Odio l’escola.

I faig un petó a la mama i faig un petó al papa i baixo del cotxe de morts i, quan soc a la porta, a punt per entrar, els faig el gest amb la mà que ells coneixen i que els permet d’anar-se’n en pau cap al seu propi escorxador. Entro a l’edifici i em colpeja aquella fortor que barreja a parts iguals l’olor a plastelina, llapis de colors i bates planxades, el perfum del líquid per fregar el terra, el brou de pollastre i la mort de la innocència. Acoto el cap i vaig pujant les escales mirant-me els peus tan nets, tan polits. Sort en tinc de l’Emília que ja deurà ser dalt, assegudeta a la cadira del meu costat. Com que la seva mare fa de mestre a l’escola, sempre és la primera a arribar, assegudeta al seu lloc sense dir res ni fer res. Aguantant les mateixes bromes de cada dia sobre el seu pentinat i les seves samarretes fosques de músics que ningú no coneix, samarretes que li amaguen els pits que ja fa dies que van deixar de ser els d’una nena i que li fan arronsar les espatlles i arrossegar els peus a l’hora del pati quan caminem fins al nostre banc del racó. Sort en tinc de l’Emília. Els altres no ho entenen. I no ho entendrien ni que tinguessin la meitat del coeficient intel•lectual que se’ls pressuposa. Mira-te’ls. Però si en lloc de pujar les escales es dediquen a fer curses per veure qui és el més curt d’arribar el primer! Juro que quan em toquen (i em toquen) sento arcades i el buit de la boca de l’estómac se’m rebenta. Ella m’agafarà la mà per sota les taules i fregarà la seva cama amb la meva mentre fem veure que escoltem el pesat de segona hora i ho farà com si no passés res i jo faré com que no passa res encara que les dues sabrem que la pell eriçada ens delata. I en sortir a la tarda cap a casa ens aturarem darrere la sedera i compartirem el camel que li vaig pispar l’altre dia a la meva mare que figura que fa un parell d’anys que no fuma. I no direm gran cosa, ni tan sols de la sang del gos que s’escolava per la pendent del pàrquing.

I entro a classe i l’Emília no hi és i no arriba després del pati ni a l’hora de dinar i, després de les classes, baixo sola pel passeig aquesta tarda de novembre mentre compto les vegades que els porcs es giren a mirar-me el cul quan els acabo de passar.

COMPANYS DE VIATGE

Havia esperat que l’altre dormís per baixar. Preferia que no sabés què havia estat passant aquests darrers dies. Ella era baix, escrivint postals al quartet de la tele. Un espai on en altres èpoques haurien servit esmorzars si tenim en compte aquella mena d’esquifida barra, la cafetera i el parell de tauletes. A banda d’això, res. Unes quantes cadires plegades i una butaca amb un peu a l’altre barri. Ella també havia deixat a l’altra dormint potser perquè també preferia que no sabés res de l’assumpte. No havien quedat però tant ell com ella sabien que es trobarien aquí baix. El quartet era a tocar de la consergeria on l’home llegia el diari i escoltava una ràdio que de ben segur no escoltava ningú més. Era un home sec, de poques paraules i veu rovellada. Vestia tot negre i et feia pensar en malalties llargues i pesades i poetes de barri. Va saludar-lo i va entrar a la saleta on ella escrivia les postals d’esquena a l’única finestra. Era força tard però per baix encara rondava l’ambient dels volts d’una estació important. A més, la terrassa del restaurant encara no havia aturat la seva música de coberts i converses anònimes en llengües estrangeres. Ella escrivia però va aixecar el cap i un somriure la va vestir de llum. Ell es va asseure al seu costat. Encara no s’havien dit res. A través de l’escletxa que la porta entreoberta deixava, tots dos van mirar cap al mostrador i van riure mentre l’home, impertorbable, els segellà la gresca amb una sola mirada.

Feia hores que eren junts. De fet, havien passat junts el dia sencer igual que ahir i que abans d’ahir, igual que una pila de dies i tanmateix no els era permès de tocar-se més enllà del que pot considerar-se raonable entre dos companys de viatge, dos amics. De vegades, deixaven que els altres caminessin davant mentre voltaven per la ciutat i furtivament fregaven llurs mans només una dècima de segon. Altres vegades, aprofitaven que aquells eren al lavabo i encara d’altres vegades feien de maneres d’esperar-se una estona més en sortir d’una botiga de souvenirs o bé d’un restaurant. Cercaven instants impossibles mirant de fer tot allò que fos al seu abast perquè els altres no s’adonessin de res. S’abstenien d’aguantar-se la mirada un segon més del que fóra permès i si l’excusa no semblava adient preferien evitar quedar-se sols en situacions inversemblants. De tota manera, ahir a la tarda, es van trobar amb uns companys amb qui havien fet el primer viatge, casualment. Van saludar-se i s’estaven tots allà, al bell mig del carrer, plantats mentre la resta de l’eixam de turistes que tot ho envaeixen convertien la ciutat en un riu. Es van asseure en un petit cafè a prendre alguna cosa i, abans d’acomiadar-se, van decidir de fer-se una fotografia plegats, una foto de grup per celebrar l’encontre ocasional. Van triar un vianant qualsevol per a fotografiar-los tots rient i abraçant-se engrescadament. I mentre aquell feia anar el flash, ella va aprofitar per pessigar-li el cul. Només ells dos coneixen el secret d’aquella complicitat compartida i ningú que més tard hagués vist la foto podria adonar-se’n. Qui sap on para ara aquella fotografia.

Alguns cops era així, com un joc de criatures on el risc és precisament la gràcia mateixa del joc i no cap altra cosa. Però en general i tret d’algun instant com aquest, es passaven el dia plegats sense poder-se dir res d’especial, sense possibilitat d’acostar-se massa l’un a l’altre. Junts però separats per un abisme i al vespre, sense consigna prèvia, tots dos esperen que els altres dormin (fins i tot han arribat a posar-se el pijama i estirar-se al llit) per escolar-se sense fer soroll escales avall i trobar-se en aquest recambró que ningú en tota la pensió no fa servir, llevat d’ells.

L'ENDEMÀ DE LA TENDRESA

Ha estat la tendresa, va dir. La tendresa. Però no fou una excusa, no estava excusant-se. No fou una justificació, no s’estava justificant. Ha estat la tendresa, va dir. Perquè havia estat realment la tendresa. La mateixa tendresa que els havia anat apropant tots aquells dies i que traspuava de cada paraula, de cada gest senzill o bé innocent, la tendresa.

Aquell vespre havien begut com havia begut tothom. Hi havia hagut alguna mena de celebració i, és cert, havien begut. La feina de debò, la que els havia dut fins aquí, per fi s’havia acabat i havien jugat a tastar els cocktails els nom dels quals els havien semblat curiosos o simpàtics i, sense adonar-se’n, les rialles del grup i la conversa fàcil els havia anunciat que la cosa anava com anava. De sobte, ella se separà del grup i s’allunyà cap a la platja. Havia estat un dia estrany, introspectiu. Ella se’n va anar a tocar de l’aigua i s’assegué en una d’aquelles gandules plegables. Ell va pensar que estava trista i potser perquè la volia fer somriure que es va apropar fins al lloc on ella reposava veient passejar la nit sobre les ones. Però es va asseure al seu costat, sobre la sorra, sense dir res. No la va mirar. Sentia la pròpia ebrietat com una eina de solitud compartida allà assegut a la seva vora i no hagués parlat encara que ho hagués volgut. Però tampoc no volia.

I sobtadament li va fer un petó. Sense saber-ne ben bé el perquè, s’adreçà als llavis d’ella i la besà. S’hi adreçà d’una manera natural i li hagués agafat la mà o amanyagat els cabells, li hagués xiuxiuejat qualsevol ximpleria a cau d’orella. Però la besà i ella no el va correspondre. No és que ella hagués apartat la cara, no va prémer els llavis i tampoc no el deturà. És només que no el va correspondre i ell tornà a la posició inicial, amb la calma de l’aigua per paisatge, bressolant la nit. Era estiu. Com és sempre estiu. I ells miraven el mar en silenci mentre allà darrera, al fons, els altres reien i cantaven, xerraven pels descosits quasi cavalcant per sobre de la música que podria haver estat el que fos o podria haver estat una impressió íntima de Mompou.

M’ha agradat el teu silenci, li va dir ella una estona després. Ho sento, va dir també. És només que, va començar. D’acord, li va dir ell, el silenci està bé. I van romandre així una estona fins que es van adonar que seria millor tornar amb el grup, tornar a posar en marxa aquella nit que s’havia aturat. I es van asseure amb els altres i van continuar bevent i rient, aplaudint quan els altres sortien a ballar per entre les taules de la terrassa desitjant que no els fessin ballar a ells i no gosà mirar-la, sobretot per no trencar el silenci que s’estirava com un cordill de cotó fluix només del racó on ell seia fins a l’altra punta del cercle on seia ella, travessant la corrua de veus i rialles.

Més tard, la festa s’acomiadà i hom anà desfilant cap a l’hotel en petits grups d’afinitats com el d’ells, el darrer de tots, que aprofitava encara el camí de tornada per enredar-se en una xerrera infinita. De tots, no hi havia ningú que tingués pressa per somiar i fruïen de la conversa que ja havia pres aquell to més pausat de la transcendència. M’agrada tant la lluna, va exclamar de sobte ella i ell aprofità l’ocasió per riure-se’n amb tant d’encert que ella mateixa feu més gran la riallada. En realitat, ell, que no suportava els clixés per encoberts que es presentessin, havia quedat atrapat per l’estúpida frase. Per descomptat ell també l’adorava la lluna però mai no ho hauria dit i això no obstant, la simplicitat o potser la manera tan espontània com ella havia abocat aquella fotesa, l’havia impressionat. I, com més conscient n’era, més broma hi va haver de fer.

Algú els havia promès una pluja d’estels i, en recordar-ho, havent arribat ja a l’hotel, van decidir d’anar a la part de darrera a estirar-se encara una estona sobre la gespa a veure’ls caure i continuar les frases allà on havien romàs suspeses. I ara un aixecava un dit assenyalant als altres un punt invisible i ara un altre i mira encara un altre més i així cadenant els uns als altres deixant que les hores s’empenyessin i la nit se’ls esvaís. Tot d’una, sense ser-ne conscients, havien tornat a quedar-se sols i ni l’un ni l’altra no semblaven pas disposats per la retirada. Les paraules havien tornat al lloc d’on venien i anaven compartint silencis i estels quan altra volta es presentà una besada que ningú no havia vist arribar. Ella tampoc ara no l’atura ni aparta la cara ni prem els llavis. Ella ara, però, el correspon. Es besen, doncs. I continuen besant-se i ara s’aturen i es donen la mà i encara no parlen o potser sí o potser tornen a besar-se o els distreuen els estels que encara s’empaiten o es besen novament fins que la matinada els sorprèn i ell s’incorpora i diu que ha estat la tendresa i no és una excusa i no és una justificació. És només que la tendresa els ha dut fins aquest moment. I s’aixequen i s’espolsen la gespa i passegen, probablement agafats de la mà, però ell no l’acompanya fins a l’habitació i ella tampoc no li ho demana ara que, arribats a la porta de l’hotel, amb el mateix gest de deixar-se anar, s’acomiaden fins demà. Demà.

DISCO 2000 (Rain in Venice, Geoffrey Burgon)

Li va dir “vine” i hi va anar. Aleshores li va dir “parla’m” i ell va provar d’extirpar-se les paraules de dintre els budells, pastoses i brutes. Li va dir “toca’m” i va portar els dits fins a la seva pell. Primer una mà i després l’altra, passejant sobre els seus ossos amagats. Li va dir “fes-me un petó” i ell va tancar els ulls per apropar els llavis ressecs de silencis però ella va dir “mira’m” i la va mirar mentre la llengua li travessava un teló de dents de marfil. Li va dir “treu-me la roba” i va esquinçar-li la brusa i la faldilla d’una estrebada encara amb l’esguard impassible. Li va dir “llepa’m” i ell va desplegar la catifa vermella per caminar en el seu cos ja nu. Li va dir “fes-me l’amor” i la va penetrar fins que llur pubis es refregaren violentament de manera espasmòdica. Li va dir “no et moguis” i ell es va escórrer dintre seu mentre provava de no tremolar. Li va dir “ves-te’n” i va cordar-se els pantalons, creuà la porta i desaparegué. Mai més no l’ha tornada a veure.

TALLER (microrelat emprant les primeres paraules de cada línia d'un paràgraf ja existent)

La segona vegada que la vaig veure, tan blanca, tan neta, amb el vestit emmidonat i la toia reposant entre les seves mans, entrava a l’església i el món sencer s’aixecà com si una descàrrega elèctrica hagués recorregut aquells bancs de fusta encerada. El silenci tenia por de trencar-se i per això s’esperà fins que ella fou davant mateix de l’altar. El dia començava aleshores, la vida mateixa començava aleshores i jo portava els ulls als cordills de les sabates perquè la sola idea de deixar-los passejar per la sala m’hauria dut a plorar i no volia que ningú advertís la meva por. Una por petita. Una por encara per fer. Em sentia presoner d’aquell vestit fosquíssim i una veu esquifida dintre el meu cap demanava auxili a qualsevol que volgués escoltar-la. Milions d’espelmes empudegaven i pervertien l’aire. Impossible respirar. Vaig mirar de distreure’m pensant en el plat de pasta que la mare m’havia promès. Si em portava bé, la promesa incloïa un dineret al portamonedes. Però la filla dels veïns era morta i l’havien vestida de primera comunió, una nineta morta, la segona vegada que la vaig veure.

HISTÒRIES D'UNA FILLOLA II

                                    

Per on anàvem? Això mateix. Un dia són molts segons i fan falta de vint-i-vuit a trenta-un dies (segons el cas) per fer un mes. I, exactament, dotze mesos fan un any que, amb tot, sempre té tres-cents seixanta-cinc dies. I això, més o menys, és el temps. No sap perquè sempre que es capfica en la mesura del temps pensa en aquelles nines russes de tots colors que la tieta Natàlia va dur d’un dels seus viatges i que reposen ben endreçadetes a la lleixa de la saleta, davant dels devedés de l’Audrey Hepburn. I és que el temps serveix per mesurar moltes coses, moltíssimes, com per exemple l’edat. Quin temps té? Diuen les pesades dels nadons quan emprenyen pel carrer a les pobres mares que n’empenyen els cotxets. Un sap l’edat que té si es recorda del dia que va néixer (tampoc no cal ser l’Einstein ja que curiosament és el mateix dia que el de l’aniversari). La Maya, osigui jo -és una mania que tinc de parlar en tercera persona però no patiu que no és patològic-, va néixer el cinc de març i si restes de l’any corrent l’any que vas néixer, doncs aleshores obtens la teva edat. No és molt complicat, oi? Només és una resta de quatre xifres per la qual no fa ni falta calculadora, em sembla a mi. Amb el temps també es pot mesurar la qualitat de les coses. Així, posem per cas, una cosa vella és vella i una de nova és nova que vol dir que tenen molt temps i molt poc respectivament. De vegades, ser vell és bo i de vegades és millor ser nou. El cotxe del seu pare és vell i això no és gens bo però, en canvi, la seva mare té un bagul que és molt i molt vell i es veu que com més vell és, més diners li donarien si es decidís a vendre’l, la qual cosa no passarà mai. I això perquè hi ha cops que vell i antic no són sinònims (que és quan dues paraules són diferents però vénen a voler dir el mateix com passa, i perdoneu-me la grolleria, amb tifa i caca, ja m’enteneu).

Doncs això, que la Maya no sap si les estrelles tenen molts anys o no però li sembla que déu n’hi do. N’hi ha que brillen menys que altres. Ella pensa que potser és perquè són més velles i fa més temps que ningú no els treu la pols. No sé. Qui pot saber-ho. A ella li agrada més pensar que són forats al cel que no pas planetes amb llum que són molt i molt lluny d’aquí penjats a la galàxia com un web a la xarxa. És possible que sigui perquè és més poeta que no pas astrònoma. De tota manera, valdrà més que comenci a passar. Bàsicament perquè la Maya encara està sota la pàtria potestat dels seus progenitors (que vol dir papa i mama) i ja fa molt de temps que ha tret la Derricke a passejar i si els explica que s’ha distret mirant els estels ells diran que sempre està a la lluna, com que mai no entenen res...

NO HI HA PITJOR TORTURA QUE PENSAR

Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i la volia prendre de la mà i endur-se-la lluny, molt lluny, però només la va començar a besar potser perquè en tenia ganes o potser perquè calia fer-ho. Una mica per això i una mica per allò.

Un somriure.

Per dins plora. Ella no ho sap però ell sí.

Es va aixecar i es va asseure al seu darrere i volia estar en silenci i abraçar-la des de la seva postura i no veure-li la cara, només sentir-la a prop, només sentir-la una estona, per petita que fos. Però va redreçar-la cap a ell i va començar a parlar-hi. Un somriure. I aleshores a besar-la. Potser perquè calia fer-ho. Potser perquè en tenia ganes. Potser perquè no hi havia manera d’evitar-ho.

Encara un altre somriure.

Encara plora per dins perquè l’estima i no ho acaba d’entendre. Ningú no li ha ensenyat la diferència entre estimar i ser estimat i sovint en confon els conceptes. Sempre juga amb les regles que els altres escriuen per ell i no gosa dir que no tot i que ja n’està ben tip de jugar. Potser si digués que no, si gosés, no l’estimarien i ell no podria estimar i s’adona que no sabria viure si no pogués ser per vessar tot aquest amor que guarda dins. Podria ser que estigués enviant-lo en la direcció equivocada però prefereix enviar-lo que llençar-lo a la brossa.

Un somriure.

No.

Molts somriures.

Ara són a l’habitació i s’han tret la roba. No hi ha molta llum i ell voldria tota la llum del món. Encara que no hi hagi llum ell la mira i voldria estar així tota l’estona. Treure’s el rellotge i oblidar-se de l’hora. Però ara són aquí i demà ja no hi seran. Ara són aquí i probablement no hi tornaran a ser. Potser per això es treuen la roba i no té temps de mirar-la. Es treuen la roba i ell no recorda quina roba duien quans són nus l’un al costat de l’altre. Ell l’estima i ella l’estima. Ell pensa que ella l’estima. Ella pensa que ell l’estima. Ell no l’estima. Ella no l’estima. Ell pensa que ella no l’estima. Ella pensa que ell no l’estima. Ell vol estimar-la. Ella vol estimar-lo. Ell pensa que vol estimar-la. Ella pensa que vol estimar-lo. Ell pensa que ella vol estimar-lo. Ella pensa que ell vol estimar-la. Ell l’estima. Ella l’estima i aquesta pot ser la raó que siguin despullats. L’un al costat de l’altre. Els fa por que passin les hores i encara llur cossos no s’hagin fregat. Ell vol fer l’amor però no vol haver-lo de fer i sap, tanmateix, que per fer-lo caldrà haver-lo de fer i adonar-se, més tard, que el temps ha decidit esgotar-se de totes maneres.

Ell vol més temps així que la besa tendrament darrere les orelles i les cames i els braços, els dits, els pits, els cabells, l’entrecuix, la besa per tot arreu perquè vol omplir-la de besades i això a ella l’excita. Això a ell l’excita. Ella perd l’excitació perquè el temps és escàs i l’amor massa llarg i ell perd l’excitació perquè una cosa portarà l’altra i voldria encara gaudir del joc molta més estona. Tota la tarda. Tota la nit. Tota la vida.

Un somriure.

Una caixa plena de llàgrimes de cartró.

Ella està més excitada que mai i ell s’ha oblidat completament que calia mantenir l’erecció perquè estava massa enfeinat estimant-la, donant-li la viva impressió que la vol. I la vol. Ella el vol però cal que ell la vulgui ja, abans ella no en perdi les ganes i ara ell ho veu i es posa molt nerviós perquè no la vol penetrar, vol que l’estimi. Vol que obri els llums i se’l miri perquè vol veure-li els ulls com li diuen t’estimo. T’estimo. Vol fer l’amor, és clar, sobretot després de tot aquest temps vol fer-lo més que mai però per què cal que es limitin a aquest espai, aquest moment, que es limitin a aquesta trista hora. No vol pensar però pensa, ara més que mai. El que vol no és el mateix que el que també vol. Ella és aquí. Són sols i potser no hi tornaran a ser perquè la història és capriciosa i ara els protagonistes i les víctimes són ells, de manera que es decideix a fer-ho. Si no ho fes, se’n penediria més endavant i detesta la idea de recordar aquesta estona com un plany, com un retret, un estúpid retret amarg.

Un somriure i un petó.

Un calfred massa poc oportú.

Ara es vesteixen. Efectivament s’ha fet tard i cal no esperar-se ni un segon més perquè la història podria acabar malament de debò. El comiat ha arribat, finalment, i no han pogut fer l’amor i no poden agafar-se de la mà, ni mirar-se com aquell qui diu perquè tots els ulls es claven sobre d’ells dos. Ell no sap què vol dir per això diu tot el que sap que no cal dir, que cal no dir, per bé que no se la mira als ulls mentre li parla perquè no pot. Si la mira als ulls recordarà la seva mirada i prefereix recordar la plaça, els carrers, la gent, les pedres de la vorera, les burilles del terra, els arbres movent-se lleugerament, el cel canviant de tonalitat, els peus, qualsevol cosa que després podrà fàcilment oblidar. Si la mira, recordarà. I oblidar-la convindrà un esforç que sap i entén que no és capaç de fer perquè ja l’estima i no vol estimar-la. Perquè si l’estima, ella no l’estimarà. Perquè si la recorda, ella l’oblidarà. Però així i tot l’estima i la recorda. Pot ser que només és que vol estimar-la i recordar-la o que només vol recordar-la per tal de creure així que l’estima de debò i no només perquè en té ganes.

Un somriure.

Un darrer somriure.

Un petó.

Un darrer petó.

Ell no vol que ella se’n vagi. Ella no vol que ell se’n vagi. Ell no se’n vol anar. Ella no vol anar-se’n. Ell ha de marxar. Ella ha de marxar. Ell és a l’esquena d’ella. Ella és a l’esquena d’ell. Cap dels dos no es gira. Ell sap que si es gira, ella estarà esguardant-lo. Ell sap que si es gira, ella no estarà esguardant-lo. No vol girar-se. Vol veure-la per darrer cop. No la vol veure més. Vol veure-la tota la vida. Vol que ella l’estimi. Sí. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, aleshores, ell ja no l’estimarà. Vol que ella l’estimi i, així, tot el seu amor tindrà sentit. Podrà callar. Podrà parlar-li. Podrà besar-la o no besar-la. Acaronar-la o no acaronar-la. Faran l’amor tot el dia o ja no el faran mai més. Faran l’amor sense fer-lo durant hores eternes i la penetrarà mil anys després o no la penetrarà o la penetrarà a cada moment i ella deixarà anar un gemec de plaer que no podrà oblidar mai i després fumaran o no fumaran i ell olorarà el seu perfum sense perfum i la desvestirà i la vestirà i la desvestirà i la tornarà a vestir i baixaran al cafè i seuran l’un davant l’altre i els silencis no li faran por mai més i ella els començarà a témer i parlarà i ell somriurà i ella plorarà per dins però ell ho sabrà i li farà un petó i ella entendrà que l’estima. Ell l’estima. Ella entendrà que l’estima. Ella l’estima.

Un somriure i un plor.

Un plor i un somriure.

 

PER BESUCS, COM TOTS NOSALTRES

-què fas?

-que no ho veus?

-sí, és clar, però, vull dir, perquè escaneges tot això? Que no ho tenim en paper ja? Que no t’agraden les nostres fotos?

-les teves fotos. Són les teves fotos.

-Jo em pensava que eren de tots dos.

-Sí, jo també m’ho pensava.

-I ara, per què plegues?

-Ja he acabat.

-No, va, ensenyem això que feies. A veure quines fotografies, saps que tenim un programa que

-Tu mateix. Són totes aquestes de sobre l’escriptori.

-Osti, no pot ser, t’adones com passa. On vas ara?

-Surto.

-Com que surts? Que no veus l’hora que és?

-Em sembla que puc sortir a l’hora que vulgui. Em sembla.

-Dona, és clar, només que he sentit que plouria. Veus? Jo diria que ja esta plovisquejant.

-Adéu.

-Vols que t’hi acompanyi?

-On?

-Ves, a donar la volta.

-Per què hauries de venir tu?

-No ho sé. Perquè fa temps que no sortim plegats tu i jo, a passejar per la sorra.

-

-Pren el paraigües de tota manera. Per si de cas.

-El teu paraigües?

-Com, el meu paraigües?

-El teu paraigües. Que potser no són teus tots els paraigües?

-Però amb què em surts tu ara? Em creia que ja s’havia acabat tota aquesta cançoneta.

-Quina cançoneta?

-Tota aquesta història del què és meu i el què és teu.

-No, no. No n’hi ha cap d’història. És tot teu i ben teu. Prou que ho saps. Tot.

-Vine anem, t’hi acompanyaré. No vull que agafis un refredat.

-Ah, és clar i, com que tu m’hi acompanyes, el refredat s’ho pensarà dues vegades, oi?

-Escolta, no tinc cap ganes de brega. Si no vols no t’acompanyo i punt. Ja està. Vols anar sola? Vés-hi sola. No en parlem més. Vols deixar el paraigües aquí? Au, vés sense paraigües. No sé quina mosca t’ha picat però vés on et plagui. Fes el que et doni la gana. Quan et passi ja m’ho explicaràs.

-Mira. De moment, és evident que aniré on em plagui i faré el que em surti del nas. Soc ben lliure de fer el que vulgui i anar on em roti, no et sembla?

-Què vols dir, “de moment”? I és clar que ets lliure. Lliure com un ocellet.

-Saps? He estat pensant. Tota la tarda que hi dono voltes i potser valdria més

-què valdria més?

-Valdria més que ho deixéssim estar. Una temporada, vull dir.

-Però què m’estàs dient?

-Ja m’entens, tot plegat ha estat massa fort i no hem pogut superar-ho. No passa res. De vegades passen aquestes coses.

-Perlamordedéu era això, oi?

-Doncs sí. Això, era.

-Sortim, sí. Potser ens anirà bé i tot remullar-nos una mica el cap i veure si, a la fi, ens espolsem tota aquesta merda.

-Aquesta merda? Quina merda? Ja pot ploure tota la nit que “aquesta merda” no se n’anirà ni que troni i llampegui tota la puta nit! Mira, saps una cosa, demà mateix me’n vaig. Faig les maletes i me’n torno. Tu queda’t aquí i jo me’n vaig a la ciutat. Ja estic tipa del mar i aquesta maleïda casa. La sal i la pols omplen les parets i els mobles. Però que no te n’adones tu? Ja no puc més. És una pols que s’arrapa als marcs de les finestres, que s’enganxa a cada pàgina dels meus llibres. Tinc la pols ficada al cap. La pell se’m torna pols! Ja sé que ningú la veu però aquest coi de pols hi és! Una pols salada que ja no se’n va. No se’n va mai però jo sí que me’n vaig. Demà mateix. A primera hora.

- Escolta. Escolta. Escolta. No t’acceleris. Espera, d’acord. Si ara no vols sortir doncs seiem un estona i parlem. Et faré un cafè i posaré aquell disc d’en Satie que tant t’agrada.

-No entens res, oi?

-Digues, hi vols llet al cafè?

-Res de res.

-Dues de sucre, oi?

-Vols fotre el favor!

-De seguida estic per tu.

-

-Té, pren. Collons! La mare que et va

-No el volia el cafè.

-Joder, però no calia que me’l tiressis per sobre, no? Ho deies i ja està, no creus?

-Ho sento

.

-Sí. Jo també “ho sento”.

-Au, puja a canviar-te.

-Em sembla que m’he escaldat.

-A veure, deixa que ho miri. Poca cosa. Res. Exagerat. De seguida plores.

-Què fas?

-No ho veus, treure’t la camisa.

-No. Vull dir, què fas?

-

-Ah, clar, ja ho entenc, ara vols fotre un clau.

-Vés a la merda.

-No, vés-hi tu a la merda.

DISCO 2000 (Closedown, The Cure)

Hi ha algunes frases o fins tan sols paraules que s’obstinen a rebotir-te la memòria. Jo mateix us en podria citar un fotimer. És possible i més que probable que no resultin extremadament interessants, sobretot pel fet que cadascú és com és i es guarda per un mateix, per tant, la pròpia col•lecció de banalitats. És ben cert que sovint no es tracta d’un simple entramat de verbs i sintagmes de tot mena, sobretot circumstancials. No. Allò més cru de la maleïda història és que s’hi acostuma a incorporar la imatge, a qui ningú no ha convidat. Tot un seguit de fotogrames, en color o poderós blanc i negre. Escenes de les quals el temps en multiplica el mal gust estètic o el desencert estilístic. Colors passats de moda que s’entossudeixen a no canviar les guies cromàtiques tot i els temps moderns i les noves tecnologies noves. Encara així, tampoc això és prou perquè, per descomptat, hi cal incloure olors i sensacions, perfums carregosos i dissenys asimètrics, angles i perfils, cantonades on, per desgràcia, la memòria sol passejar quan, per exemple el cel es va enfosquint i, enfurismat, es decideix a ploure. De vegades, he tingut fins i tot la sensació de voler consultar aquests arxius de records i, tot i no voler-ho, m’adono que la testa comença a despirular-se sense aconseguir, no obstant, concretar tanta estúpida nostàlgia en un passatge poc o menys tangible. És a dir, que a sobre d’ocupar-te furtivament tot el disc dur, es converteix en capriciós i no gosa deixar-se fer, el molt podrit.

Fa una estona, sense anar més lluny, jo estava tranquil•lament estirat al sofà amb un llibre a les mans el títol i l’autor del qual ara no revelaré (tingueu per cert en qualsevol cas que no era precisament feixuc). Llegia. Vet aquí. I us voldreu creure que he arribat a llegir una mateixa frase fins a quatre vegades seguides? L’una rere l’altra. “ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado ni el menor indicio de cambio por ningún lado” . Impossible travessar aquesta fotuda frontissa. Alguna idea em ballava entre cella i cella i obstinadament jo provava de fer-la surar, fer-la visible sobre les ones de la superfície. Fer-la present. Especificar-la. No hi ha hagut manera per molt que he fet us (fins i tot) d’estranyes i místiques fórmules apreses en la intimitat més escatològica d’enteses revistes de color rosa. Us prometo que he mirat d’auto ajudar-me. Res de res.

Aleshores he caigut en el fet que escoltava música.

LA MEVA FILLOLA MAYA

La Maya passeja per la platja i es mira els estels. Li agraden els estels. Pensa si es tracta de forats al cel o bé planetes perduts en l’espai que envien la seva llum fins a nosaltres. Algú li ha dit més d’un cop que una cosa és poesia i l’altra astronomia però ella no hi entén massa. Ni d’una ciència ni de l’altra. Perquè la poesia és una ciència. Sinó que li preguntin a la seva professora de català que n’ha d’estar absolutament convençuda quan s’entesta fer anàlisi de tots i cadascun dels versos de qualsevol dels poemes dels que ella anomena clàssics. Pel que fa a l’altra branca del saber, tampoc no en sabria dir gran cosa. Mira, aquesta tarda mateix, encara prenent el sol sobre aquesta mateixa sorra, ha tornat a demanar-li a son pare si era veritat que la Terra era rodona. No per res. És només que mirant l’horitzó, una no ho acaba de veure clar. Potser els astronautes des d’allà dalt i els satèl·lits que fan servir els homes del temps en tenen una altra visió però la seva no pot ser més plana. Se suposa que fins i tot els seus ulls són esfèrics. Els seus ulls! És clar que no cal que patiu que no se’ls pensa treure de llur òrbites per tal de comprovar-ho. Amb tot, altres genis abans que ella van fer coses pitjors, fixeu-vos en l’orella de Van Gogh o els assajos a Muroroa. (Resulta ben curiós batejar aquells experiments macabres igual que les trobades de cada divendres a la tarda amb el grup de teatre. Encara que, ben mirat, no deixa de ser un espectacle).

De vegades li passa això, a la Maya. Veu les coses i pensa. Massa i tot, es diria. La seva mare sovint l’acusa de pensar massa. Sobretot quan un estol de preguntes se li presenten sobtadament i mira de deixar-les anar una rere l’altra a taula durant l’hora de sopar mentre el pare mira les notícies i el silenci és or. Or, mirra i encens.

Li agrada molt a ella la platja. Li encanta passar els estius vora el mar i adormir-se sentint-ne la remor des de la finestra de la seva habitació com si tingués una enorme petxina enganxada a l’orella. Perquè la música i el mar ja fa molt que són amigues. Abans i tot que nasqués la Maya o bé els seus pares, abans que nasquessin els pares dels seus pares. En fi, que ja venia d’abans. Perquè a veure, abans, com us ho diria. Abans era fa una estona però també ara serà abans d’aquí a una estona. No sé si m’explico. Abans, ara, després. Veus? Pensa la Maya, això també deu ser rodó, com la Terra i els ulls. Abans, ara, després, abans, ara, després, abans, ara, després. I així anant fent. Per entendre’ns, això representa que és el temps. Ho sé, és un bon embolic. Potser per això es van inventar els segons que fan servir per obtenir càlculs com déu mana. Un segon és, exacte, un segon. Vaja, això ja són dos segons. Pràcticament cada síl·laba és un segon. Molt bé. Doncs seixanta segons són un minut i seixanta minuts, una hora. Però un dia, no us penseu, no són seixanta hores. Un dia són vint-i-quatre hores. Vejam, deixeu-me fer números, es diu, un dia són... molts segons. És que avui la Maya s’ha deixat la calculadora a casa. Quin rotllo. Mira que tot sovint la pren a sobre però justament avui havia sortit només a passejar una estona per la platja i pensava que era dia de lletres i no de nombres i per això l’ha deixada sobre l’escriptori. Entre una barbie i un llibre de butxaca de Kierkegaard.

EL TOC DE QUEDA'T AMB MI

No. No ho dubtis molt. Saps? Imagino que podria ser dolent, sí. Massa dolent. Dubtar, vull dir. Potser no, ja m’entens. Només que de vegades ho sembla. Conec molta gent que ha perdut el tren. D’acord que un quart més tard en sortirà un altre. I mitja hora després un altre i així un rere l’altre, tens raó. Imagino que sempre deu haver-hi una altra andana esperant que hi arribis. No sé. I si és fosc i comencen a tancar els llums i estic sol allà, assegut al banc metàl·lic i fumo sense esma per pensar en res que no sigui pensar que no puc pensar en res? No és fàcil deixar que passi la nit i esperar el primer tren que surt demà al matí, saps? No per mi. Potser per tu és fàcil. Tu que ho tens tot tan clar, tant! Estàs collonudament assegut llegint el diari i mirant-me amb la teva maleïda condescendència. Sovint imagino que esperes tantes coses de mi que és impossible quedar bé. Preferiria que no fossis tu qui em construís les expectatives, que no construís jo expectatives que crec que tu construeixes, que ningú construís res, que en tinguéssim prou de relliscar sobre el taulell de quadres blancs i negres a esperar que un cavall amb el seu moviment en ela ens cruspeixi i acabi amb la puta història tot i ser a punt d’arribar a l’altra banda després d’haver-nos assegurat la fugida amb una torre i un alfil presumptament segurs. Tu dubtes? Vull dir, dubtes de tot? De qualsevol cosa, de res en concret i de tot alhora? Fabriques tres milions d’alternatives sense ni adonar-te que hi ha matemàtiques inexactes que ningú podria situar en unes coordenades coherents? A voltes tot és tan senzill! Utilitzaria estúpides metàfores líriques i em faria entendre millor, però detesto creure que en una saleta el metge em farà un tall de bisturí, m’esquinçarà el costat per encabir-hi la mà, apartant les costelles. Burxarà dintre meu una bona estona i aleshores traurà un tros de pulmó i ensenyarà les taques negres al seu col·lega. Jo estaré massa anestesiat per cridar que jo no gasto pulmons. Jo no gasto pulmons ni costelles ni sang ni pell. Proven d’enganyar-me però jo sé que no és meva la carn que travessen amb els seus dits de làtex. Senzill o complicat. Tant se val. Em toca a mi tirar els daus cada vegada perquè soc només jo fent un solitari. Jugo tot sol amb mi mateix encara que em costi reconèixer que no hi ha cap càmera gravant els meus moviments, ni cap veu en off pels meus pensaments. Quan arribi el toc de queda jo escoltaré música i em faré el sord.

TALLER (textos creixents per definir personatges)

Venies. Quan venies. Recordo quan venies. M’assec al jardí i recordo quan venies. No es pot viure de records, deies sempre, així que ara no em retreguis si m’assec al jardí i recordo quan venies. Tu volies una altra cosa, no es pot viure de records, deies sempre, així que ara no em retreguis si m’assec al jardí i recordo quan venies. Si venies. Perquè venies quan venies i sèiem al jardí i tu m’omplies de retrets, ho recordo i sí, ja sé que no es pot viure de records però ara m’adono que volies una altra cosa i potser per això vas deixar de venir i, ho reconec, recordo. Recordo quan venies.

DISCO 2000 (Here's where the story ends, the Sundays)

He tornat a sentir la melodia i, amb ella, la resta. La veu metzinosa cantava here’s where the story ends i jo sabia que allà era on s’acabava la història. Com tan sovint, un tren i uns walkman. Aquella cinta de cassette amb hummingbirds, heart throbs, lush, high i, és clar, els Sundays. Tot tan trist! Una noia a qui havia estimat moltíssim m’havia acabat de deixar probablement perquè l’estimava massa i encara n’estàvem aprenent. Qui sap on és ella ara o què fa. El cert és que tampoc no m’importa massa. De vegades, em sento encara jove i de vegades m’adono que ja fa quasi vint anys que jo era en aquell tren veient passar arbres fugint per la finestra, travessant el mediterrani tacat de la meva mateixa melangia. Escoltava aquella cinta una i mil vegades perquè em feia plorar i jo pensava que aquell devia de ser el meu estat d’ànim natural. Hi ha cops que encara ara se m’acut de pensar-ho. Sortosament tampoc no massa. Molt temps després, vaig deixar aquella cinta a algú que ja no me la va tornar i de qui no recordo ni el nom i, per bé que he comprat la majoria dels cedés amb aquelles cançons, òbviament ja no és el mateix. Recordo com m’abatia el dreamtime uns segons abans que s’encetés l’iceblink luck dels Cocteau twins i jo escrivia i escrivia sense escriure “badocs sentiments porucs” “i què pretens ara?” “tremolen imatges feréstegues”. I els rínxols vermellosos, de qui aleshores em feia glatir, que anaven desapareixent pervertint-me el record. Jo anava en tren cap a la facultat. Volia ser advocat. Un gran advocat. El gran advocat que sempre havia volgut ser. Però aleshores m’aturava a Gràcia i passejava sota la pluja pendent només de les pròpies passes perquè cada segon era una punyalada, perquè cada posada en escena era més important que l’anterior. Duia els cabells llargs i unes botes que em precedien i de les quals continuo avergonyit, les disposicions transitòries anaven esgotant els seus terminis sense que jo me n’adonés. Vaig trigar molt a acabar la carrera i és possible que no el sigui mai aquell advocat que volia ser aleshores perquè les perspectives insulten qualsevol esquema i, encara així, encara escolto els quatre homes dels kitchens of distinction. No sé si m’he fet massa gran o massa poc ni tampoc sé si vull avançar en aquesta línia. La veritat és que han canviat moltes coses però continuo estimant amb ferotgia i els buits encara em contrauen. Soc una bèstia sense memòria potser a causa de la munió de records que no deixen espai. Penso molt, parlo molt. Penso molt i parlo massa. Penso massa i parlo molt. La meva poesia (o el que jo pensava que ho era) ha madurat però no s’ha fet gran tal i com es mereixia. Jo sé que les paraules no tenen edat però fa mal veure-les omplir-se de pols arraconades i amuntegades en les llibretes negres. Em fa por que inventin un tipus penal on jo esdevingui exactament el subjecte actiu. El tipus penal que castigui aquell que mai no és enlloc, que mai no troba el moment, aquell que mai no deixa d’escoltar que aquí és on s’acaba la història que, malauradament, mai no s’acaba.