POSTAL #11

Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres. 

GOSSOS BESSONS

Sec a les escales de la galeria i penso si aquestes columnes em sabran protegir quan pesi massa la nostàlgia de la pluja. Dos gossos bessons -gairebé tenebrosos- ressegueixen l'ombra del menjar aliè i tornen a la seva mestressa que els procura amanyacs vergonyants. Una criatura estrangera crida mentre corre d'una punta a l'altra d'aquest espai diàfan, sobretot ara que la gespa és humida. Trobarem els records adients, amagats rere les pedres que algú va restaurar a còpia de mentides i enviarem postals que els convertiran en tot allò que convé per a tot aquell a qui convingui -molt més que no pas a nosaltres-. Però no fugirem. Aquest cop ens quedarem per sempre en aquesta portada de disc compacte. Orfes de tot color, com aquell qui diu, inventarem títols originals per a cançons sense substància, que gent molt més jove que nosaltres tocarà de qualsevol manera amb instruments atrotinats que els seus germans han avorrit o instruments oblidats per un oncle bohemi a les gorfes dels avis per part de mare. I ens sentirem importants quan -asseguts al pis de dalt d'un autobús- un home brut parli sol i en poguem entendre els renecs. No podrem evitar escoltar els seus planys maleducats i farem d'un somriure el nostre secret petit. I veurem passar avions, l'un rere l'altre, com si fóssim nosaltres que ens haguéssim inventat el diluvi. Sortirà el sol per a trair-nos el discurs i tornarà la pluja com una picada d'ullet que la ciutat ja ens va prometre. No llegirem mai més si no és tan contemporani que faci mandra i tornarem a posar les nostres orelles en posició aleatòria. I ens deixarem sorprendre. I ens sorprendrem. I aleshores, finalment, tancarem el llum i la porta del balcó, passarà una ambulància a tota velocitat, i ens adormirem. Junts. Tu i jo.

TRENTA-CINC

Es passa els cabells rere les orelles però de seguida un acte reflex li fa tornar a repetir el gest, però a la inversa. Somriu. Perd la mirada en alguna altra banda que mai descobrireu i s'incorpora a la conversa a destemps però amb decisió, fent sentir la seva veu. I aleshores sembla que ja no la faríeu callar, perquè té raó, tota la raó del món. Però s'aixeca d'una revolada i enceta qualsevol altra activitat que òbviament no té relació amb la que veníeu compartint. Se n'oblida i ve a seure un cop més, encreua les cames i reprèn el fil. Més o menys. De vegades no sabríeu dir si és cert que no recorda una cosa, si és possible que sigui el primer cop que en té notícia o si és només una impostura, la màscara de filla petita que sempre pot servir d'excusa. Però fa petar la llengua i mou aquells dits fibrosos amb tanta eloqüència que endevineu què amaguen. Encara que no us hi podríeu jugar res perquè els seus ulls de mel fan riure l'habitació sencera si ella ho vol, o potser plorar, si és que s'escau. I no en podeu estar segurs, perquè mai és prou vostra, mai del tot. I més val que no us enredi en un dels seus dubtes perquè —creieu-me— us hi podeu trobar enredats abans i tot que us n'adoneu. Potser llavors pensareu que li heu vist el truc, que sabeu la fusta d'on la van tallar. No us ho cregueu. Ella enfilarà carrer avall i vosaltres romandreu encara al punt on éreu, atrapats en un nus indestriable. La mirareu i entendreu que ja no hi arribareu. Jo la vaig conèixer quan fregava l'edat que se't permet fer tot allò que ja no t'interessa de fer. Esquifida i pigada, tota esquena. Reia per qualsevol cosa i parlava a batzegades com si els mots no poguessin mantenir l'equilibri sobre aquells llavis amples. Arquejava amb insolència les celles i ara ja ha fet trenta-cinc anys.

SENSE VOLER

Sense voler, ens ha sortit altra volta
un estiu aigualit i ple de sal.
Provaràs debades de retratar-lo
-perfumada de bones intencions-
enfilada dalt d'una ombra
resseguint cada detall.

Sense voler, no obstant, ja serem fora.
Tancats els ulls, els llençols rebregats.
Hi haurà una sorra guardant-nos la por
que seguirà amarga el pas dels avions.
No dirà res del què callo
però parlarà amb precisió.

Sense voler, haurem covat l'arròs
abans i tot de tirar-lo.

POSTAL #10

Només cal que cada dia a les vuit faci la lectura i n'enviï els resultats. Això i prou. La casa és menuda, gairebé una cel·la. Però res no hi manca. Hi ha un finestró que pareix el dia cada matí. Aleshores surto i camino fins a l'instrumental. Prenc notes, fumo una cigarreta, i torno de seguida a acabar la feina davant del teclat. la resta d'hores són un regal per a mi sol, que jo administro gelosament. sense voler, m'he anat confegint unes rutines que compleixo amb rigor matemàtic. Sóc lliure d'ensinistrar-me. I m'ensinistro lliurement.

COMIATS

Va tornar a tancar la porta sabent que aquest cop seria per sempre. Però no podia fer altra cosa, després de tots aquests anys. Els nens eren grans, malgrat que no del tot. Feia anys que tenien les cases pagades i la feina s'havia convertit en un cercle tan tancat que gairebé l'ofegava, gairebé. No era exactament el moment, n'era conscient. Però l'és mai, el moment? Sobretot si no hi ha alternativa.

S'havia provat de treure la vida i, al darrer moment, no ho havia fet. Ningú ho sabia, és clar. Hi ha moltes coses d'ella que ningú no sap. Sempre ha estat així. D'altra banda, si ho hagués explicat, o bé no se l'haurien cregut o bé la tindrien per la covarda que efectivament deu ser. Però ho havia provat de debò. Havia pujat allà dalt amb el cotxe i es va prendre tota aquella colla de comprimits. Repenjada al cotxe, va fumar tres, quatre, cinc cigarretes. Va prémer la clau i el cotxe va grinyolar abans de tancar-se. Va caminar fins al picat, del tot disposada a llençar-se daltabaix. Però no va poder. Així de senzill. O de complicat. Us prendria el pèl si expliqués que va pensar en els tres nanos o en ell. No hi va haver cap visió ni cap reflexió profunda. I tampoc no li va faltar l'atreviment. No havia tingut mai por, ella. Havia estat educada per a governar el món i l'hauria governat si no hagués nascut a províncies i no s'hagués hagut de fer càrrec de la clínica. Simplement va tornar al cotxe i va conduir fins a casa, abaltida encara per l'efecte dels caramelets.

A la seva edat, tot era tan al seu lloc que resultava incomprensible trobar-se d'aquella manera. Amb les mans al volant, de tota manera, s'alegrava de no haver deixat cap missatge, de no haver provat patèticament d'explicar-se en una nota massa evident. No era al barranc, sinó al cotxe. De fet, qui es pot culpar d'allò que no es pot explicar? Ho sap, no hi ha pena sense dol ni culpa. Ni tampoc culpa, sense supòsit de fet. No hi pot haver preguntes sense respostes. Si més no, esdevé tan estúpid mirar de qüestionar-les, oi? No, ella tampoc ho sabia. No, ella tampoc ho entenia. És tan senzill com que tot s'havia acabat. No el matrimoni. Tot. Ell no en tenia la culpa, ni els seus pares, ni aquella canalla de postal que havia anat fent grans. El petit anava pels deu. Deu anys! No, ningú no té la culpa de res. Mai. I no obstant això, no podia continuar. No trobava sentit a res, ni tan sols un sentit petit on arrapar-se. Viure, certament, no valia la pena. Però de tota manera, la seva meitat raonada i científica oferí probablement una lògica irrefutable. Una cosa és engegar-ho tot a la merda i una altra de molt diferent és convertir-se en la causa per a tots els traumes familiars. Un excés de protagonisme que no fa per ella. No en vol de protagonisme. Esborrar-se, vol.

—te'n vas?

—...

—no dius adéu als nens?

—...

—no vols dir adéu als nens?

—...

—com pots anar-te'n, així, sense ni tan sols dir adéu als nens?

—...

—és de debò, que te'n vas?

—...

—i no diràs res als nens?

—...

—Ets ben boja, ho saps, oi?

—...

POSTAL #9

Fa quinze dies que no m'aturo enlloc que no sigui a omplir el dipòsit o menjar alguna cosa. I, fins i tot aleshores, evito mirar als ulls de qui em despatxa. El meu silenci no és un càstig, ni tampoc una presó. Tot de sobte és com si em sobressin les paraules, o més aviat tot al contrari, com si fos massa feixuc trobar exactament el mot adequat. Els pobles i les ciutats se m'escolen a les cues dels ulls. Potser perquè em terroritza la idea que no sabria tornar a engegar. Conec el dia que sóc. Reconec cada paisatge.

DEMÀ JA HO VEUREM

He sentit a dir que tornes a tenir vint anys. Entendràs que la gent parli molt i el cert és que mai estàs segur de fins a quin punt has de donar per certa una informació o altra. Per això em dirigeixo directament i sense embuts a tu. Però, digues, ha estat així de cop i volta o bé hi ha alguna mena de pacte poc convencional del qual hi ha enraonies escampades arreu? I com va anar, doncs? Et vas llevar un matí i, en mirar-te al mirall, vas comprovar que t'havien escapçat la maduresa del rostre, que gaudies d'una agilitat i una fermesa que havies oblidat? I la pell? La pell no oblida. Em pregunto si encara conserves aquella cicatriu deliciosa de la galta esquerra, la del maleït accident. Suposo que et deuen haver tornat aquella teva mirada entre innocent i maliciosa que jo adorava. De tota manera, em preocupa el fet que que juntament amb l'edat se t'hagin endut la memòria recent, perquè en aquests darrers anys —no ens en podem amagar— n'han passat de tots colors. Per tothom, vull dir. Coses que ningú de nosaltres no hauria d'oblidar mai. I tindràs tota la raó si em dius que també hi ha hagut estius d'un blau lluminós. Justament per aquest aquest motiu em sabria greu si no en conservessis —si més no— l'expressió. El record d'un record, ni que fos. I la canalla, com s'ho ha pres? Perquè existeixen encara, oi? Em costaria imaginar-te sense aquell parell de marrecs cridant el teu nom a totes hores. I el teu home què n'ha dit? Ja se'n sap avenir? Al cap i a la fi, m'afiguro que no deu ser una cosa temporal sinó més aviat com si tornessis a començar però des del mateix lloc on ja havies arribat. Ja sé que no ve al cas, però no em faria res tornar-te a veure amb la mateixa edat que tenies aleshores, quan et vaig conèixer. Encara que, ben mirat, per mi sempre tindràs aquells vint anys i el mateix vestit vermell una mica curt. No sé tu què en penses, però vols dir que has fet massa bon tracte? Mira, saps una cosa, jo m'he tret la barba aquest matí. Sí. Ja sé que no és el mateix. Potser avui no em posaré corbata i entraré a sala amb cos de camisa sota la toga. Demà ja ho veurem.

POSTAL #8

Per primera vegada (segona, de fet, oi?), he dormit en el cotxe. Feia una eternitat que conduïa per una carretera infinitament idèntica, començaven a pesar les parpelles i no semblava que la cosa hagués de canviar. Cap llum. Cap moviment. Res que no fos Nick Cave anguniejant la nit que, tard o d'hora, s'ha contagiat d'aquell retorn per a no acabar. La pluja m'ha fet decidir. M'he aturat allà mateix i he deixat que la son em vencés. M'ha despertat una llengua de vellut que abrillantava el vidre de la meva finestra i compassava un esquellot.

AMOR GEGANT

La Susi Miller viu sola en un  pis massa gran. un ficus salvatge al pati i dos cactus esquifits devora l'ordinador. Al gerro del passadís, fa temps que s'hi exclamen unes gerberes pansides. La nevera buida, els cendrers plens. Cuida les bèsties dels veïns perquè mai no troba un no per resposta, però és al·lèrgica al pèl i li fan por la majoria d'animals.

Va arribar a la ciutat pensant que, per fi, hom entendria per a què estava feta però, després de tots aquest anys, ha estat ella qui ho ha entès. Per això cuida una senyora gran i ja no es presenta a cap càsting. Encara es pinta el cabell, s'arregla les ungles i continua fent dieta perquè ja és un costum. De vegades, a la peixateria, interpreta l'estudiant curiosa i innocent amb l'accent provincià que ella va perdre de seguida i d'altres, passeja per la ciutat badocament com una turista estrangera i pregunta als vianants per una plaça o un monument. De fet, ben mirat, mai no ha deixat d'actuar. Fins i tot a casa quan ningú la mira. Canta a la dutxa i balla pel passadís. Però ja sap que el tren de l'eternitat no es va aturar a la seva estació.

I no em mal interpreteu, coneix perfectament la línia que separa realitat i ficció. Massa que la coneix. Que si encara es fa dir Susi Miller és més per mandra que per altra motiu de pes. Distingeix perfectament l'ara i l'aquí. Justament per això, quan es va enamorar del Carrasclet, va córrer a demanar hora al centre de salut mental. Naturalment, quan va començar a explicar la història a la doctora, ella mateixa va veure que tot plegat no tenia ni cap ni peus i va acceptar de bon grat el tractament farmacològic que li van receptar. Però fou debades.

Tot va esclatar per la festa major. Ella voltava pel centre només per amarar-se del xivarri i les rialles dels demés quan el va veure entrar a la Plaça del Mercadal. Tan alt i tan guapo. Amb aquell pas elegant i la gorra musca. Ell no la va veure, ni falta hi va fer perquè ella no va apartar la mirada ni un segon d'aquells ulls nostàlgics, d'aquella patilla impecable. Ni durant la tronada no va parpellejar ni mig alè per por de perdre puntada. S'hi va apropar, li acaronà la mà, feu fotografies amb el telèfon mòbil i seguí amb atenció les seves passes de ball i el compàs dels músics que l'amanyagaven. Quan el gegant començà la retirada, ella el seguí fins al final, fins a darrera hora. I no se'n tornà a casa fins que l'última escletxa del local fou forrellada. Un cop en el seu menjador, s'empassa sencera la programació de la televisió local només per la possibilitat que el seu enamorat hi sortís, ni que fos en un trist fotograma. La nit fou llarga. llarguíssima.

L'endemà i la resta de dies de festa no li van poder posar falta ni una sola vegada. Va arrossegar la senyora ben endiumenjada en la cadira de rodes i gairebé va acampar en el centre de la ciutat. Aprengué de memòria el gest i la traça d'aquell gegant encantador que la feia glatir. Comprà tot el marxandatge existent i carregà amb ella la càmera de vídeo per tal de retratar per sempre més els moviments d'aquell adonis. Hagués perdut la vista de tan a prop com repassava l'aparell de televisor a l'hora de dinar i en les vesprades, quan el seu Carrasclet ja era desat. Però certament les hores passen i els dies s'empenyen els uns als altres com la mainada al pati de l'escola, i lluny de defugir la seva responsabilitat, s'enrolà en la colla gegantera i s'oferí voluntària per a refer i arranjar tot allò que s'escaigués. Així, en el decurs de la quotidianitat, aconseguí més d'una estona d'intimitat amb el seu noi que —ni per aquestes— no badava boca davant les insistències de la Susi Miller.

Feu servir l'any sencer per a posar-se en forma i, en les sortides, ningú que no fos ella va carregar a les espatlles els quatre metres del seu amor de polièster. Hagués mossegat si algú altre hagués gosat introduir-se en el seu interior. Era seu i per a ella. Només seu i només per a ella. No patiu, seguia prenent la medicació no fos cas que tot plegat se n'anés de mare però el cert és que no es poden adulterar els sentiments amb píndoles de colors. Per tal de posar seny i ensinistrar la rauxa, feu de maneres per conèixer el noi que havia servit de model en el seu dia. Ni punt de comparació. El seu era alt i fort, un home de debò, no com l'altre que fins i tot duia ulleres. I què? La història va plena d'amors platònics. Que potser fa mal a algú, ella, amb el seu amor no correspost? És evident que la meitat de dones que fan cua rere ella a la caixa del supermercat no són pas més correspostes del que ella ho és quan el manso s'aixeca i branda el trabuc. D'altra banda, tampoc no n'ha fet mai cap proclama. Tret de la doctora i la senyora, ningú ha sentit mai ni mitja paraula del seu amor incondicional. Amb la doctora, fa temps que no hi parla més enllà de les quatre ximpleries que l'altra vol sentir, i avall va. Amb la senyora, en canvi, s'esplaia a gust. Com que la pobra ja no toca vores, ella l'encaterina amb les històries del seu estimat. Un cop, fins i tot li'n va ensenyar una foto que sempre duu al moneder.

L'estiu passat va llogar el pis del costat del local i es va fer fer una porta que hi connecta directament i en secret. Només cal ser curosa a primera hora i llevar-se quan cal perquè ningú t'enxampi. I tots contents. De seguida que arriba a casa es posa còmoda i se'n va de seguida amb el seu gegant. Hi ha vegades que fins i tot s'arrauleix dintre seu i xiuxiueja petites paraules d'amor garrapinyades, rucades per a ells dos sols. Després, li explica com li ha anat el dia. Que les cames li fan figa, que la senyora cada dia pesa més i que,  a la perfumeria, han acabat el vermell rus que ella fa anys que fa servir per vestir-se els llavis però la setmana que ve ja en tornaran a tenir. I, entre una cosa i l'altra, li ve la son i li agafa la mà. I prou que ho sap que és impossible però juraria que ell mou els dits, distretament però melosa. I ella es deixa fer i prefereix no fer anar la raó que tot ho embruta. I passa la vida, com qui no vol la cosa.

POSTAL #7

Ahir vaig tornar a la carretera. Em va semblar que havia arribat el moment. Durant el ball, va arrencar a ploure sobtadament, amb violència. Abans que l'aigua arribés a l'empedrat, la pluja havia fet de la plaça un desert. La gent havia escampat en totes direccions a recer, amb els seus. L'orquestra, en canvi, va acabar de tocar la peça que interpretava, potser perquè sortir de la partitura que ha escrit algú altre no resulta fàcil. I aquella melodia per a mi sol, moll sota el diluvi, em va acabar de convèncer que la festa s'havia acabat. Una casa no és una llar. Ni un carrer, una pàtria. Com  et deia, ahir mateix vaig tornar a la carretera, em va semblar el moment.

TALLER (poema en prosa)

Que apuntin els fusells, jo ja no tinc cap por. Per això no vull bena, vull veure net i clar cada tret quan arribi. Vull sentir el sol que em colra i la sang escolant-se, fent curses pels meus braços. Vull la suor i la brutícia, vull la vergonya dels qui em duran el nom tatuat a la memòria. I m'està bé que sigui avui i no cap altre, el dia que per fi hauré d'acomiadar-me. És festa grossa, festa major. Ploren les gralles. Els senyors ballaran i la canalla a plaça veurà els gegants que roden, i picaran de mans. I, cap al tard, una tronada esclatarà dintre el meu pit, ja són tancats tots el fanals! I per l'aniversari de la meva partida, ningú recordarà que em vaig fer a la mar. No tindran temps, entre cançons i ximpleries, que no s'ha fet el plor per casar amb alegries. Que apuntin els fusells, ja sento les campanes. Jo ja no tinc cap por si puja l'anxaneta dalt del castell —arran de glòria— tan ple de vida. Traieu-me aquesta bena i dispareu, si us plau, que ja fa massa temps que he vist fugir-me l'ànima!

POSTAL #6

Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.

TALLER (madrigal)

Roman la meva sort

captiva en els teus llavis. El silenci

em condemna a la mort.

I tanmateix, fujo de les paraules

abans que el gest comenci

car tinc la pell dels saules,

sóc trencadís i tort.

Roman la meva sort,

dels teus llavis oberts, la presonera.

És tan dolça, l'espera!

POSTAL #5

A la meva habitació, els porticons del balcó no tanquen, i cada matí em lleva la son aquesta llum del teu mar. Ja els ha arribat la peça, però encara es volen quedar el cotxe uns dies. Val més estar-ne segurs. Havia sortit a córrer una estona. Una partitura se'm deu haver quedat atrapada en els llençols aquesta nit mentre dormia i no he trobat altra solució que treure-la a passejar. He dut la melodia fins al far. m'ha semblat un bon lloc per deixar-la anar, feréstega com era.

DISCO 2000 (teenage kicks, the undertones)

El petit s'ha fet pipi al llit. Altra volta. Ja és massa gran, però les hores s'escapen i la humitat hi torna a ser. La mare no el renyarà. Li acaronarà els cabells i voldrà que ell no s'adoni que plora. El canviarà, l'agafarà al coll i el durà fins al seu llit buit perquè acabi de passar la nit. I aleshores recollirà els llençols i aixecarà el matalàs que ja no s'asseca i obrirà la porta de bat a bat perquè la fosca pugui respirar. Mirarà de no fer soroll per no desperar les nenes. Tornarà a la seva habitació i preferirà no mirar l'hora al despertador. Pel matí, ell no dirà res i serà el primer a llevar-se. Assegut al sofà amb posat concentrat —potser llegint— esperarà les germanes que faran veure que no coneixen el perfum de la matinada i el faran riure amb qualsevol ximpleria.

POSTAL #4

Aquesta gent pensa tothora en menjar. Si et descuides fent anar les parpelles, ja t'han fet seure a picar alguna cosa i omplir-te la copa. Naturalment, ja no ets a temps d'una excusa raonable. M'he adonat que parlo de tu abans de les postres i durant els cafès. Potser perquè et tinc present mentre espero que es refredi el primer i cerco les paraules justes al moment que em serveixen el segon. No deixen mai que pagui. Se'm queden les històries que els explico de tu per tota penyora.

TALLER (cançó petrarquista)

És pretès que ens trobem jaient així

molt a prop l'un de l'altre —fosa pell—

i només amb els noms per vestidura

que hem deixat reposant sota el coixí.

Em coneix el rampell,

li conec l'armadura.

Ferida, boca oberta, la costura

que ja vol ser embastada a cops de nit

i és potser per això que l'he envestit:

Per tal de segellar aquest nostre pacte

per sempre, ara i aquí, amb un sol acte.

El seu cos, un senyal. Res massa greu.

Un vertigen, la inflor immaculada

es converteix en signe. Potser afany,

el desig que aleshores era breu

ara agafa volada

i ja és averany.

La voldríem certesa, és sols boscany.

Per això ens caldrà encara la paciència

de lliurar-nos, ulls clucs, a certa ciència

que inunda la pantalla amb una imatge

i assegura, ara sí, no ets cap miratge.

Existeixes, ets nom. Ets tots els dies.

Ets matí, tarda i nit. Tresor menut

que ella amaga dins seu engelosida

mentre tu, poc a poc, l'acaricies.

Potser ja ens hem venut

la vida amorosida.

Potser ja ni ens pertany la pròpia vida.

I tanmateix, qui pot voler res més?

Digues, que potser es pot tenir res més

que no sigui l'espera dels teus ulls

i, mirant-los només, siguem curulls?

Has triat el novembre. Amb llamps i trons,

la tardor ja et festeja. Has arribat!

Sentim la teva veu tan neta i clara.

Són teus tots els reialmes, teus els trons.

Perquè ens haurem privat

de respirar a l'empara

d'altre alè que no vingui d'eixa cara.

Només cal que t'exclamis, seré mort.

Només cal que somriguis, seré plor.

Ella et té al pit, jo al cor. Ella et té al cor,

i en el meu pit tremola la ricor.

Després vénen paraules, com cançons

que entonen els teus llavis. Ja camines

i m'agafes la mà, reses preguntes

que jo hauré de capir, trobar raons.

Perquè sé que examines

cada mot, que t'apuntes

allò que dic i penso, són assumptes

d'Estat. Tot és tan greu i tan intens

en aquest teu posat que sempre em venç!

Guardo cada somriure o abraçada

en la capsa que saps tan amagada.

Ho sé que no em deus res però et demano

que prenguis la cançó com a penyora

d'aquest pobre poeta que t'enyora.

I és només per això que t'encomano

que em guardis un record, o ni tan sols,

el record d'un record, quan sigui pols. 

POSTAL #3

Una petita figura, gairebé immòbil, avança a través de l'horitzó i la mainada juga a fer caure gavines a cops de pedra. Sortosament, però, sense massa punteria. El noi del taller m'ha assegurat que la peça que els falta no pot trigar i, mentre espero, m'han deixat una motocicleta que per força devia pertànyer a tres o quatre generacions enrere. Aprofito per conèixer els racons d'aquesta sala d'espera on em trobo,avergonyit dels espetecs del tub d'escapament que sempre em precedeixen. És verda, t'ho havia dit?

TALLER (tòpics a bandejar: descripció al mirall)

Es repassa al mirall. Una marca petita com un cap d'agulla sobre els llavis i els ulls blau cel, blau de vidre. El nas tossudament esbiaixat cap al costat esquerre i els cabells de palla enrinxolats i rebels. Posa la mà al coll, infinit, la pell tan jove. Les orelles vergonyosament asimètriques però dolces i menudes, a punt per a ser mossegades. El front ample, gairebé serè sinó fos pel gest corrugat que amenaça tempestes d'estiu, però generós i valent. Més avall, un escot elegant festeja la lascívia que Newton vol manllevar. Llarga i prima, potser una secretària atractiva o una estrella del cinema clàssic. I aixeca les espatlles i juga a ser amb el gest i la postura. Davant del mirall, els ulls són els més vanitosos i costa repassar les formes fora d'aquelles ametlles transparents que acaben per dur-te sempre al mateix punt on havies començat. I torna a la marca sobre dels llavis i recorda que el cos és només un vestit, el vestit que algú altre ha deixat preparat per avui sobre els llençols rebregats. I veu la porta oberta de l'armari amb altres disfresses per altres ocasions. La nena petita de galtes immenses que comença l'escola i la velleta que de tan seca i arruada confon la pluja. El vestit de dona embarassada que encara no s'ha posat mai amb els plecs estirats fins a dir prou i els pits inflats i aquell altre que enlluerna amb els llavis oberts i la pell per a estrenar, ungles fortes banyades de vernís i cabell recollit per a donar el sí. Tot és a lloc, recorda el vidre.

FELICITATS!

Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Aparquen un cotxe atrotinat i s'apropen a la platja, com si la sorra a la primavera ja pogués començar a prometre estius. Riuen d'alguna cosa i la més petita fa morros, però tampoc massa estona. S'asseuen en una terrassa i diries que no poden parar de xerrar. Una de les noies, treu una polaroid i em demana que els faci una fotografia. El noi diu alguna cosa i la resta segueix la broma com un instint compartit, gairebé ínfim, que el món mai no coneixerà. La dona mira orgullosa la més gran,  de posat seriós, mentre agafa la mà de la més petita i somriu als altres dos. Hi ha un silenci que —de tan prim— esdevé invisible, i per això reprenen la conversa abans que el temps se n'adoni (embadocat com està a empènyer les hores). I passen d'un acudit a un retret tan ràpid que, escoltant-los, un ja no sap quan és que toca canviar el gest. Sobretot perquè del retret a un altre acudit, un record o potser un secret petit com un cap d'agulla no existeix cap treva on aixoplugar-se. Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Una sola corda, tota plena de nusos.

POSTAL #2

No vaig marxar per amagar-me, sinó per fer ben visible la meva absència. Potser no hi veus la diferència. I tanmateix hi és. Creu-me que hi és. Sóc vora el mar, altra volta. Se m'ha espatllat el cotxe i hauré de quedar-me més que no em pensava. És la pell que es colra al sol, però és la memòria que hi deixo estesa, sobre la sorra. Hi ha una cançó terrible que sento tot el dia. A cops imagino que potser tu també la sents a tot arreu. I se m'escapa el riure de pensar que el fil que ens pot unir sigui tan mancat de tota gràcia.

PERÒ NO ÉS VERITAT

—Tinc els meus dubtes.

—I això, per què?

—És el primer cop que me'n parles.

—Et penses que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

—Vols dir que m'amagues coses.

—Que no ho fa tothom? Hi ha algú que no guardi secrets?

—No, jo no.

—Tens raó. Tu no tens secrets. Perquè tothom sap que

—Què és el que sap tothom?

—Deixem-ho estar. Res.

—No tinc res per amagar.

—Jo tampoc.

—Ets tu que has dit que tothom té secrets. Ho has dit, oi?

—No és el mateix.

—Si és secret, aleshores no és per tothom. Tinc raó o no?

—Però això no vol dir que sigui res a reprovar.

—Ho has dit tu. Qui ha parlat, aquí, de reprovar?

—No és el que dius. No són les paraules. És l'actitud, la teva actitud.

—Quina actitud? Estem parlant, oi? Et sóc sincer, no he alçat la veu, he mantingut tota la serenitat de què sóc capaç.

—Veus?

—Mira, si vols, tornem a començar. Torna a començar. T'escolto.

—Ara ja no cal. No em ve de gust.

—Mira, el que et passa no és que tinguis por del jutge, sinó de la Justícia.

—Ja ho entenc. Senyoria.

—No m'has entès. No he vingut a jutjar-te. Al contrari. Jo he estat sempre el teu defensor. Davant de qualsevol instància.

—Que potser t'ho he demanat mai, jo?

—No calia.

—És clar. És la teva quota del torn d'ofici.

—Parlem dels meus secrets, doncs.

—Ja ha quedat clar que no en tens tu, de secrets.

—Però tu n'has parlat.

—No és possible parlar dels secrets dels altres.

—Creu-me. No he vingut a discutir. Tenia moltes ganes de veure't.

—Tenies. Ja no, oi?

—Tinc. Moltes ganes. De debò. No ho sé. Vull dir. Vinga, seiem. Riu una mica.

—Molt bé, si ric una mica fotràs el camp?

—Escolta, mira, si vols que marxi, ho dius i ja està.

—No. No ho vull. No volia dir això.

—Aleshores.

—És només que. Perdona. Però no vull riure. És important per a mi, tot això.

—I per a mi. Si és important per tu, ho és per a mi. Jo només he dit que tenia els meus dubtes. Això i prou. És lògic, no et sembla? És la primera vegada que en sentia parlar.

—A casa no se'n pot parlar, de segons què.

—Primera notícia. A veure, què tenim censurat, segons tu, a casa nostra?

—Deixa-ho. Es pot parlar de tot. Obertament. Com adults. De tot. O de res. Segons com ho vegis.

—I fa molt?

—Com vols dir?

—Collons. Vols que sigui més explícit? Fa molt, que dura?

—Massa, suposo. De sempre.

—No. De sempre no. Ha de ser d'ara. Jo me n'hauria adonat. Les sé percebre, aquestes coses.

—Quines coses?

—Aquestes. Ho hagués sabut de seguida.

—De debò et penses que ho saps millor que jo?

—Suposo que no.

—Creus que ho saps tot, tu. Però no és veritat.

POSTAL #1

Ho sé. Hauria d'haver escrit abans. De tota manera, no tinc ganes ni espai per perdre amb paraules que les disculpes esguerren. Ja m'entens. Et trobo a faltar. De fet, no sé si mai aprendré a deixar de trobar-te'n. Encara que, així i tot, entendràs que no et digui on sóc, oi? Avui fa un any exacte. Plovia, te'n recordes? Torno a deixar-me la barba. Resulta pràctic. Per cert, vaig regalar el violí. Em feia nosa la seva condescendència.

TALLER (errors i trampes d'autor in media res)

perquè sí i en tot cas no perquè hi hagués pensat». massa que hi dóna voltes! Penja i es guarda el mòbil a la butxaca. Com que la seva dona es va negar a l'ortodòxia de comprar butaques per al menjador, seu al sofà i escolta música. Els extraterrestres fa dies que no donen senyals de vida, ella no torna fins dijous i el projecte, entregat i cobrat. Que no és lícit, doncs, fer girar un disc i deixar reposar els pensaments, ara que és quasi de nit? Es veu que no. Una bona melodia no sempre ens mena a una bona peça musical, vet aquí el malaurat exemple. S'aixeca d'una revolada, torna l'agulla al seu lloc i surt al replà de l'escala, el seu oasi. Volien l'àtic però es va conformar amb un tercer sense ascensor. Com adora aquesta olor de col bullida de cada dijous al migdia, amanida amb desinfectant de pi! Si les coses van mal dades sempre queda l'olor de patata i bleda! Calla. La veïna del setè ha sortit amb la canalla. Ella, les criatures i aquest escot. Per l'amor de Déu, que no s'adoni que és aquí dalt. Sobretot ara que l'ascensor s'ha espatllat i es veurà obligada a baixar els fills escales avall. Beneïts esglaons, qui ho diu que són massa alts? Fixa't, Déu del cel, si la fruita no cap al sarró! Amunt avall amunt avall amunt avall. Patapam! Collons! No, no patiu. No és que la del setè s'hagi fotut de morros, és la porta de casa que se li ha tancat. Sí sí, ho heu entès a la primera. Porta tancada i ell fora descalç, sense claus ni mòbil ni ulleres de sol. Atabalat com està, rellisca i cau tot el tram d'escales que va de la cinquena a la quarta planta. Ara sí que hi hagut plantofada. La seva. Treu el telèfon de la butxaca però s'adona de seguida, per les esquerdes de la pantalla, que l'aparell és ben mort. Cridaria, si no fos que fa temps que viu sol a l'escala. prova d'aixecar-se però la cama dreta no respon. Per si no en té prou, una peça musical mal girbada el ve a trobar, somorta i repetida, des del seu pis. Pitjor encara, el disc s'acaba de ratllar en el pitjor sot del vinil. Aixeca el cap, em mira, i —amb els seus dos punts i un parèntesi obert— em diu «ja està bé, no?». I com que el cert és que té bona part de raó, el deixo que senti la porta del carrer i la veïna del setè que ja ha deixat la mainada a l'escola i puja corrent de seguida que el veu esclafat a l'escala. Se li apropa dolçament i l'ajuda. Passa el braç per l'espatlla i l'aixeca. Mans i mànigues ha de fer per no anar a petar just allà on no ha d'anar a petar. Ell fa el que pot a peu coixet, sort en té que li queda encara la cama dreta. Finalment, entre la veïna i la barana arriba a la porta de casa. Treu les claus i entren. Ella el deixa assegut a la butaca, s'assegura que està bé, atura el tocadiscos i se n'acomiada refusant tot agraïment. Encara no ha tingut temps de treure's les sabates i encendre una cigarreta, ell que no fuma, que truquen a la porta. Com que sent que la veu que diu «torno a ser jo» té la mateixa propietària que aquell bé de Déu de peres, melons i síndries, no tarda ni un segon a córrer fins a la porta. La noia va vestida només amb una bata de seda transparent que fa inútil la imaginació que ell tampoc no té. «He pensat», diu, i entra fins a la cuina amb un plat de patata i col i la mirada lasciva. Ell se la mira, tanca la porta i torna a aixecar el cap en la meva direcció. Ara són dos punts i parèntesi tancat. «Llàstima del projecte per entregar», es diu mentre veu com l'altra ja fa relliscar la faldilla fins als talons al compàs de la música,  

TALLER (tòpics: torre d'ivori)

Durant la batalla, pujàvem sovint al turó des d'on les estratègies d'uns i altres es distingien amb una netedat gairebé colpidora. Era tan clar la naturalesa animal dels homes... Cada escomesa suposava una nova coreografia al compàs d'una sang que —de dalt estant— no podíem ben bé distingir sense desampallegar-nos de les ulleres de sol. Sentíem els crits i els trets. Fins i tot, es diria que una olor bruta i compromesa violentava el ventijol de la nostra prada. Però tampoc massa. Vèiem caure màrtirs de banda i banda i estendards de tots colors que, de seguida, algú altre arreplegava fins que queia i així ad infinitum. Hi havia estones força emocionants. No us negaré que (algun cop) havíem arribat a encetar apostes. Però no tardàvem a deixar-ho córrer quan ens adonàvem que, seguir amb massa atenció el combat, resultava tan empipadorament avorrit. Si t'encapritxaves d'un contendent, abans i tot d'acabar-te la beguda ja te l'havien estès a terra amb els ulls fora de les conques. Si volies anar amb els d'un costat o bé amb els seus contrincants, mai no estaves prou segur de no confondre't en el recompte de baixes. De tota manera, al final, sempre acabàvem parlant de les nostres coses estirats panxa enlaire, o decidíem recollir i acabar la festa a casa d'un o altre. Sobretot si senties que arribaven els bombarders, i el seu soroll insuportable. Aleshores, ningú aguantava un segon més —ni per tot l'ivori del món— i començàvem a desfilar. De tota manera, tant bont punt apareixien, amb tres o quatre bombes fotien la història enlaire i no et perdies res.

TALLER (tòpics: amor post mortem)

S'estalviava de cridar-lo perquè era conscient que no vindria, però cada vespre posava el seu plat al cap de taula com havia fet sempre, de cara al televisor. L'hora de les notícies era sagrada i no se li acudia badar boca ni que es morís per explicar allò que havia sentit durant al dia a la ràdio. L'ampolla de vi a la dreta del got i el tovalló de quadres en forma de triangle a l'esquerre del plat. A l'hivern, sopa. A l'estiu, amanida. I fruita, molta fruita. Deixava el pijama a punt sobre el coixí i el canviava per un de net al cap de tres dies. Repassava la pinta de carei per tal que no hi hagués quedat cap cabell i també es cuidava que mai no faltés aigua de colònia. Hi havia cops —no se'n podia estar—, quan ell ja se n'havia anat, que descargolava el tap furtivament i deixava anar (res, només un instant) aquell perfum que encaterinava l'habitació sencera. L'olor del seu home.

Com que era ell l'encarregat d'escombrar, les volves de pols s'havien fet seus tots els racons. Sota les butaques s'endevinava un petit reialme de borrissol, igual que davall l'estufa de la saleta, però ella s'estimava més ignorar aquests detalls i tornava a planxar-li una i mil vegades les camises de tergal que penjava tot seguit a la seva banda d'armari fins a la propera. Rere la porta, l'aparell pels exercicis de l'esquena (que ell feia cada nit abans d'anar a dormir) se la mirava desvegonyida però ella es repetia sovint una frase que havia sentit a dir a un xicot sociòleg que sovint sortia a la tele, «la pena és menys pena si és compartida». I planyia aquells ferrots i aquelles corretges que tard o d'hora començarien a rovellar-se en silenci.

Diumenge, per anar a missa, li deixava el vestit gris a la cadira de sota la finestra i entrava al bany només després d'assegurar-se que ell hauria tingut prou temps d'afaitar-se com cal. Quan sortia de Sant Pere, entrava a cal Padreny i pagava les dues terrines de menjablanc que ja li haurien preparat i deixava que la noieta li aguantés la porta mentre ella feia adéu amb la mà que li quedava lliure. S'havia acostumat a fer veure que no pressentia els seus ulls tan joves clavats a la seva espatlla. I, de camí, procurava no dir-li res perquè els veïns no comencessin les enraonies, però llavis endins passaven revista dels que ja no hi eren i de núvols fugissers. A la tarda, desava el vestit gris i encenia la ràdio per sentir el futbol i el resultat de la travessa.

Fins que la nena va anar a viure amb ells.

No gaires setmanes després, durant la nit, es girà cap el coixí del seu home per veure què li semblava la pensada que havia tingut. Ell no va dir res, com feia sovint. Per això, l'endemà mateix —quan la nena va sortir a treballar—, ella es va canviar de dalt a baix. La faixa nova i les arracades d'or de la padrineta, unes gotetes d'essència al clatell i les sabates ben enllustrades. A l'eixida de la cuina, va arrambar a la barana una de les cadires, es va enfilar i es va llençar de cap als braços del seu estimat que ja cantava un d'aquells tangos que la feien glatir.

TALLER (tòpics: treballs d'amor)

Amb quaranta anys, l’Olga ja havia quedat vídua dos cops. De fet, en Manel es va morir el mateix dia que ella els feia, els quaranta. Va ser posar-se el pastís a la boca i caure rodó. Allà mateix, al terra del menjador, sense temps ni per un darrer brindis. Per això, quan va conèixer en Miquel, hi va haver una cosa absolutament clara: no hi tornaria a passar per tot allò. No podia. Encara que volgués. Si havia de ser l’home de la seva vida, calia assegurar-se’n d’entrada. Si el príncep blau volia endur-se el cor de la princesa i tots els anissos, no n’hi hauria prou amb una bona llança. Qui vol endur-se la champions, primer ha d’arribar a la final. I les fases eliminatòries no són cosa de riure.

És ben cert que havia començat la competició de manera triomfal. La filla d’en Miquel —una nineta preciosa amb els ulls transparents de son pare—  anava a la mateixa classe que el seu petit i sovint es trobaven en les recollides. Sempre puntual, present sens falta a cada reunió, acostumava a mantenir-se en un silenci elegant i discret. D’aspecte informal però arreglat, amb aquell toc bohemi gens escandalós, l’havia clissat de seguida. Resultava inevitable fixar-se en el tracte amorós i exquisit que pare i filla es regalaven quan s’allunyaven vorera enllà, agafats de la mà, fins al monovolum que ell aparcava correctament al final del carrer. Recapitulem: bona planta, educat, amb recursos, pare amatent. Podríem dir que en Miquel s’havia saltat la fase de classificació abans i tot d’haver parlat junts per primer cop.

Fou justament en una sortida familiar de l’escola que es van conèixer. Les criatures s’havien fet força amigues i els va tocar dinar plegats, carmanyola en mà. Van compartir postres i cafè i es van trobar xerrant pels descosits sense adonar-se’n. Lògicament, de seguida van aplacar la curiositat per l’absència de les parelles respectives. La mare de la seva filla havia mort poc després del part en un malaurat accident de trànsit i ell s’havia refugiat en la seva feina —d’arquitecte— per tal de tirar endavant. En parlava obertament, sense que se’n pogués desprendre cap trauma indefugible i ella se n’encaterinà, ja us ho dic ara. Sobretot quan de sobte s’aixecà d’una revolada i sortí corrents —deixant-la amb la paraula a la boca— per salvar una criatura que s’havia enfilat en unes roques i havia quedat perillosament penjada d’una branca. En Miquel s’enfilà amb una agilitat meravellosa i tornà amb aquell carallot als braços, gairebé sense ni esbufegar. La gent havia esclatat amb un aplaudiment espontani que ell defugí, mig envermellit, per tornar a seure al costat d’ella reprenent el fil de la conversa al mateix punt precís on l’havien deixada. No us estranyareu, doncs, si us dic que va passar de setzens aquell mateix primer dia. Un arquitecte vidu sense por, modest i atent. Justament, l’Arnau —el seu primer marit— havia caigut d’una paret vertical de poca dificultat mentre practicaven junts l’escalada i ella havia perdut el company perfecte —quasi perfecte, si tenim en compte aquesta poca traça i el nul atreviment que l’abocà vertigen avall—.

Algunes vegades, en sortir de l’escola, es quedaven a fer un cafè mentre els nens enredaven pel voltant. Xerraven de llibres, perquè en Miquel era un apassionat de la literatura xinesa igual que ella i tot un entès en el realisme màgic que ella tant havia gaudit quan era jove. Havien descobert que professaven el mateix desig per viatjar a l’Índia —de seguida que els fills tinguessin una edat que els ho permetés— i reien a cor què vols amb un mateix humor negre irreverent i gens convencional que els permetia dir-ne de l’alçada d’un campanar sense cap fals rubor. Un dia que ella havia pujat a peu, ell els va dur a casa en el seu cotxe. Pel camí, ell i la seva filla taral·lejaven junts (en un anglès impecable) les cançons dels Smiths que, amb un volum imperdonablement perfecte, deixava anar l’estèreo del vehicle. Va ajudar-los a baixar i, en acomiadar-se, ell li agafà lleugerament la mà i li besà la galta amb una naturalitat esgarrifosament dolça que ella enregistrà per sempre més. Veient com ell treia la mà per la finestra, i mentre el cotxe s’anava fent petit, es va convèncer que ja havien passat de vuitens.

A cops, mantenien converses eternes pel mòbil a través de missatges que cap dels dos no escapçava de vocals ni signes de puntuació, fins que se’n cansaven i es trucaven per sentir-se la veu vint o trenta minuts com aquell qui no vol la cosa. Lluny de distreure’ls a la feina, aquella complicitat havia fet que les seves carreres encara s’enfilessin més amunt i tot. D’això parlaven, justament, el primer dia que van quedar per sopar tots dos sols. Ell la va anar a buscar vestit com per guanyar un Òscar i ella va estrenar un perfum que li recordava el color dels seus ulls i que ell de seguida va reconèixer i aplaudir. Van menjar tan bé que fins i tot es van oblidar de sortir a fumar. De fet, ell havia començat a deixar el tabac per un comentari que ella havia fet un dia, però en ocasions es deixava convidar només per fer la companyia d’una cigarreta que ella encenia. Aquell sopar es va repetir i, després, n’hi va haver encara un altre i un altre i un altre fins que, al final, un dia ell la va convidar a casa seva.

La nena era amb la seva àvia i ell s’havia passat la tarda a la cuina preparant aquella delícia vegetariana. Tot venia d’una conversa que havien mantingut dies enrere sobre aquella mena de dieta sense carn ni peix i ell l’havia volgut sorprendre. I ho va aconseguir, i tant que ho va aconseguir. Va resultar tan llaminer que, quan ja acabaven, van decidir que, des d’aquell mateix moment, es convertien. Que no ho deia en Morrissey que la carn és assassinat? Doncs res. Que ja hi havia hagut prou mort a les seves vides. Així doncs, l’Olga va afegir, en el currículum del seu cavaller, aquelles habilitats culinàries que en Manel no havia tingut mai. Les altres virtuts les tenia totes, però la cuina era territori comanxe, per ell. Només cal dir que ella mateixa es va haver de preparar el pastís dels quaranta anys... En fi. Entre l’àpat i les postres que van començar al sofà i van rematar a les escales sense temps per arribar a l’habitació. O bé, entre això i el ressopó de llençols rebregats i llepolies d’una brutalitat encesa i compartida, van passar de quarts de final.

Hi havia conversa i hi havia sexe. Bona conversa i millor sexe. Hi havia tendresa i hi havia humor. Compartien gustos i aficions, una situació familiar semblant, bona posició econòmica i educació. Semblava, doncs, que aquella nova fase hauria de ser una passejada. Després d’una bona temporada que els havia dut ara a casa d’un, ara a casa de l’altra. Trobades furtives i trobades no tan furtives. Sopars tots plegats amb la canalla que sempre havia estat ben avinguda i potser un teatre o potser un cinema, setmana sí setmana també. Després de tot això, l’Olga va pensar que els calia fer un viatge junts. I també aquell repte va ser superat. I més d’un cop. Van establir una certa rutina passant força caps de setmana a la casa que els pares d’ell tenien a Rialp. Esquiaven, s’afitaven davant la llar de foc, enredaven la mainada amb un monopoli que els feia perdre la nit. No pas tota. Ells encara en guardaven un bocí per repassar-se la pell a les golfes sota el nòrdic. I l’endemà, ell feia creps de Nutella per tots i ella posava vells discos de Moustaki que descobria en lleixes de fusta massissa i tots cantaven ma solitud en un francès d’estar per casa. Així i tot, fins que no van ser dalt de tot del Machu Picchu, esbufegant i delirant per una cigarreta inapropiada davant dels fills, ella no va decidir que —com aquell qui diu— s’havien plantat a la final.

En Miquel no s’hagués endut el trofeu si la proposta hagués sortit d’ell. Però tampoc no se l’hagués endut si hagués esperat que la proposta sorgís d’ella. Fou una cosa espontània. Un dia, mentre sopaven, els nens ho van deixar anar empesos per la innocència enganyosa de la seva edat. I ells, és clar, els van fer cas. Després de meditar-ho massa i tot, van comprar una casa el doble de gran que la d’ell i la d’ella juntes i van fer la mudança en un tres i no res. Moblada i decorada a gust de tots, de seguida la casa es convertí en una llar. Ara, fa temps que la gaudeixen ells dos sols. Tots s’han fet grans i fins i tot ells s’han casat. Ella cuida el jardí i ell escriu encesa poesia noucentista per a ella al despatxet de la planta baixa. Malgrat l’edat, ell conserva la mateixa elegància ifortalesa del primer dia. A ella li agrada desenrotllar-li el mocadoret de coll i ell li pessiga el cul perquè sap que allò la provoca i, de tant en tant, encara sofreixen junts alguna pel·lícula d’Angelopoulos, aguantant estoicament sense badar boca o s’embadoquen al Caixa fòrum amb una exposició d’art prerafaelita. Ell li posa un vermut, ella li treu un got de llimonada ben carregada de sucre. Fins que, un dia, mentre jeuen plegats a les gandules, els dits d’ell acaronen la gespa i els d’ella li busquen la mà. L’Olga s’adona que ja està, ja ha arribat el moment.

—Saps? —li diu— Ets ben bé el meu campió, el meu cavaller.

—Tu ets la meva princesa, prou que ho saps— respon ell, mig endormiscat.

—Ho dic de debò. No t’hauré de matar pas, a tu. Has superat totes les proves— i aleshores reposa els ulls i es diria que dorm però fa una estona que ja no respira. I ell se la mira, del tot conscient, i se li endevina un somriure, que només vosaltres i jo sabrem.