LA NOSTRA CONVERSA

Conservaré impertorbable

un esvoranc pertinent

que esquerdi les hores

on escolar quan convingui

la nostra conversa.

Absurda intensa curiosa.

La nostra conversa.

 

INVENTARI

*La galeria ArtAmill d'Elena Padrell va engegar el projecte "Què ens mata?" pel qual proposava a diversos artistes visuals i plàstics donar-hi resposta a través de la seva obra que, a més, hauria de cercar una connexió literària. Vaig tenir la sort que l'artista Teresa Felip, autora de les peces que mal s'endevinen a la fotografia, em demanés que li fes companyia en aquest diàleg. Vet aquí la meva participació. La seva, tindreu temps de gaudir-la a l'espai a Vinyols de la galeria al llarg d'aquest mes d'abril de 2021.

Una jaqueta que ella havia dut de Colòmbia. La llista hauria de començar per aquella peça de roba i aleshores estirar el fil del país on es va casar el seu fill, un context raonable, anotacions en un calendari. Però en recordo només els colors, vivíssims. I prou. És per això que crec que convindria l’inventari: La possibilitat d’una enumeració tan llarga com calgui per a contenir i consignar els objectes morts i enterrats, els instants morts i enterrats, els llocs morts i enterrats, fins les persones que he mort i enterrat a cops d’oblit. Perquè oblidant he matat. 

Sovint s’ha esdevingut expressament. Bé pel pur plaer de menystenir, bé per la brosta necessària. Fins i tot he matat de manera fortuïta a causa del trist desgavell d’una atenció mandrosa i blana que mena a l’oblit. I cada vegada més també amb desgrat i a contracor quan, malgrat tot l’esforç per retenir un record (menys encara, el record d’un record), m’adono com fuig fins a fer-se petit com un cap d’agulla i, llavors, invisible. M’hi ajuda l’edat, és evident, i tanmateix és una edat que no havia ocupat fins ara. L’accepto com un simple atenuant, incapaç d’eximir-me del tot la responsabilitat, llevar-me la penitència. I això perquè, que jo recordi, he oblidat sempre. D’ençà que tinc memòria, que oblido. 

Oblit número 1 (i tot seguit els següents, potser sense l’ordre adequat): El text d’un poema que calia recitar dempeus, bracejant amb convenciment, fins que de sobte la cantarella s’estroncava i hi havia Europa i hi havia Àsia però Estambul no apareixia enlloc. L’olor de la fusta dels llapis que s’escurcen, de la plastilina i la bata planxada, sí. El vers, no. Potser és des d’aleshores que sempre he oblidat, sempre. Posem per cas, més endavant, la melodia d’una cançó italiana i quatre acords de guitarra mal tocats que s’esvanien passat l’estiu, després d’haver-me omplert cada nit la certesa del primer amor vora una tenda de campanya, ben tibada als quatre vents. O encara, se’n podien anar —qui sap on— els vint-i-tres articles i mig més indispensables del codi penal just abans d’entrar a la sala d’exàmens amb l’única trista companyia d’un bolígraf mastegat a la punta. “No hi ha pena sense dol ni culpa”. Tampoc persistia, mentre el buscava davant d’una pantalla, el nom delicat de la primera persona que em va fer plorar el dolor de la tendresa, estirat a terra, un cargol esporuguit. Certament he oblidat sempre, tothora. He confós i inventat, he vestit amb disfresses, he traït i enganyat la memòria amb mil i una estratègies. I la memòria, com un animal ferit, se m’ha encarat, enfurida i violenta com la por dels vespres d’hivern quan el passeig es fa llarg i la copa dels arbres tan alta. 

Abans de vestir-me per primer cop l’ofici amb una toga, vaig treballar construint piràmides perfectes de poma vermella, préssec groc, tomàquets, síndries o melons, donant classes de repàs vora la via d’un tren que no acabava de passar, soldat al costat d’un serraller una bona temporada i el roleu d’un pintor de parets una altra, despatxant rams de gerberes i kènties altíssimes, explicant contes a la canalla, posant discos per a fer ballar estrangers, assegurant l’aventura vestit de cowboy, vetllant vora la muralla el son dels sensesostre, jo he empaquetat mudances alienes. Ho sé. Només  ho sé. Sé que he exercit totes aquestes i d’altres professions, amb contracte o sense signatura documentada. Ho sé, però no me’n recordo. Igual que sé els pobles i ciutats que he visitat. Conservo les postals i fotografies on somric a la vora dels rius, mentre travesso ponts o enfilo escales amunt edificis singulars. Fusta, ferro, pedra picada. He acompanyat la paciència en estacions de tren i sales d’espera d’aeroports i m’he adormit amb els auriculars posats en gandules humides a la coberta d’un vaixell que encenia l’horitzó. He besat i he sigut besat amb la passió de l’abandonament en places idèntiques les unes a les altres i en places tan diferents que ni tan sols en semblaven. Sales de museu, parcs d’atraccions, jardins i boscos, turons i muntanyes, estanys i llacs, tramvies, refugis, la platja de totes les platges, la gespa de nit que acollia pluges d’estels, una abraçada, un retret, polaroids. Hi ha una pila de tiquets i entrades esgrogueïdes que en donen testimoni, prova de càrrec. Sort d’això, perquè no me’n recordo. No del tot, no ben bé. He llegit un gavadal de llibres que m’han segrestat nits senceres de companyia sota els llençols i tan sol i sol del tot, i he corregut a recomanar-los a tort i a dret a amics i coneguts, passavolants, transeünts, feu el favor de llegir-los, un cànon literari, el meu cànon literari, però no me’n feu citar una sola frase, no em demaneu que us expliqui com s’acabava aquella història entre en Tomàs i la Tereza, en Viri i la Nedra o els Berglund,  perquè no me’n recordo. 

Com aquell qui surt de la feina per tornar a casa. Seu al cotxe, engega el motor, pren la carretera i de sobte ja és a lloc. Sense cap consciència del camí que l’hi ha menat. Qui sap del cert si soc al punt de partida o al lloc de destinació, perquè no puc repassar el trajecte ni tampoc desdir-me’n, no pas ara mateix, ara i aquí. Construeixo llistes, fitxes, registres, col·leccions de substantius que enfilin un passatge amb un altre i, al final del passadís, les portes de l’armari són cobertes d’un collage que m’afita tothora la mida de la bellesa. Petits remeis i prou. No us enganyaré, reconec el gust d’un pastisset de crema i el ritme del baix quan marca el compàs al cantant. No es tracta d’una agonia nova, és només la partitura que m’ha tocat interpretar. Sento el vertigen, el mal al pit, l’ofec de no saber si em mor perquè oblido o oblido perquè em mor. 

ET TORNARÉ A PENSAR

 

APAREIXES TOTHORA

 

EL NOM DE TOTS LES COSES

 

PER MOLTS ANYS, CARLES

Seu a la terrassa amb el cafè impassible davant, glaçat ja. Ella encara dorm. Es lleva sempre a la mateixa hora, ni un minut més tard, i cap pandèmia no li canviarà les rutines. Ell l’havia precedida perquè aquests dies la son és estranya. Somia més, somia molt. I no és l'únic que ho reconeix. No es pot dir que dormi malament o que li costi, només que és veritat que la ficció nocturna –extremadament realista i versemblant– s'ha multiplicat. La majoria corrobora aquesta sensació i tanmateix ningú no n'explica els detalls. Els núvols dels darrers dies s'han arronsat i, com que han avançat l'hora, la llum resulta generosa. Omple el menjador sencer com un filtre de la càmera del mòbil fins a convertir-lo en un altre menjador, potser més nòrdic, més amorosit. Les fotos de les netes, tan enfocades, una picada d'ullet, han estat les primeres a felicitar-lo amb la seva sola presència arrenglerada, abans i tot de la pluja de missatges telefònics que ja descarreguen el seu escalf, intens i previsible com l'enrenou de la cafetera omplint la tassa.

            El carrer és buit. La canalla no juga al parc, els repartidors no arrosseguen els seus carretons i els cotxes ni aparquen ni desaparquen. El cambrer no serveix les taules que ningú no ocupa i la xinesa del basar no fa guàrdia a la porta del local amb aquell somriure seu complicat d'interpretar. La raó no és en el fet que sigui diumenge perquè tampoc pedalen ciclistes emperifollats ni senyores lacades es venten del llacet d’una safata de dolços. El confinament ha mantingut només la rutina dels passejadors de gossos, la determinació constant dels qui arrosseguen l'animal sigui quina sigui la contingència. Mentida, queden també els crits dels veïns del davant, matemàtics i indefugibles.

            De manera que la terrassa, tot i abocada al barri, no representa una distracció per a llançar coets, res extraordinari. Sí que és, deixeu-m'ho dir, un respir a l'aire lliure, un canvi d'escenari, però poca cosa més. La pantalleta es va encenent i apagant atès que, amb els anys, l'agenda acumula contactes. Si més no, la seva. Ha tingut temps de seure a moltes cadires, al voltant de moltes taules i per motius i excuses diverses. Ha escoltat i s'ha fet escoltar, li han donat la raó tenint-la i sense merèixer-la i l'ha donada tants o més cops. Ha rigut i ha fet riure i prou que s'ha cuidat de no donar motius pel plor. Així que no ha d'estranyar a ningú que força gent es recordi que és el seu aniversari, el primer d'ençà que el van donar per jubilat.

            Haurà de passar aquest dia si fa no fa com va passar l'anterior i com deixarà que passin els propers. No hi haurà dinar familiar ni sopar d'amics. No arribaran visites sorpresa ni regals inesperats. I què. Ella s'esforçarà d'una manera o altra per fer-lo sentir especial i trobarà el punt just entre la tendresa i la ironia. Però seran ells dos sols, això segur, retinguts a casa. A l'hora del pastís –perquè hi haurà pastís– obriran el portàtil per rebre l'abraçada virtual de les nenes que cantaran plegades cada una des del seu racó domèstic. I es voldrà fondre perquè a ell també li costa ser el centre d'atenció. I mirarà de somriure, les galtes enceses, sense plorar perquè no toca –penes té el món– però morint-se'n de ganes perquè l'emoció de fer-se gran vora la gent que estimes no l'esborra cap tos seca, cap febre. La fa estranya i bruta, potser, però no l'esborra. Per tant s’estalviarà les llàgrimes.

            Una època curiosa, els ha tocat. Qui els ho havia de dir, a aquestes alçades. Repassa les notícies, un calc del darrer cop que les havia repassades. Xifra amunt, xifra avall. Les converses dels grups encara no s’han posat en marxa, tota la repetició de fotografies suposadament simpàtiques que ara va esborrant sense ni tan sols haver-les obert. Llavors observa la imatge del seu perfil. Prem la pantalla amb dos dits i amplia aquella cara tant com es pot. Els mateixos ulls insolents i encuriosits que feia a les fotos de l’escola, aquelles fotos en blanc i negre de la classe sencera asseguda per files al jardí de davant. Ben clenxinats, el cap lleument de gairell, el somriure postís per al retratista. Són els mateixos ulls i conserven la picardia afegida a una gravetat complaent. I les pestanyes llargues i fosques. De la resta, què en queda? Del que era aleshores, els seus costums i somnis, les seves manies, del llenguatge atropellat, què n’havia conservat? Si en aquell moment hagués pres un paper en blanc i hagués escrit deu desitjos, quants serien complerts hores d’ara? Li semblarien absurds, ridículs o, pel contrari, se n’hauria de plànyer? Fem-ho a l’inrevés. Si en aquest precís moment agafés el mòbil i per un mecanisme improbable aconseguís fer arribar un missatge a aquell vailet, quins deu consells li donaria? Miraria d’assegurar-se que sabés arribar just al punt on es troba ara? Perquè no pot queixar-se de res, no hi ha res de què penedir-se més enllà dels retrets que hom ha de fer-se per ser honest i coherent i assegurar-se el passi adequat per al judici final. Res sinistre, vergonyós o patètic per a retre cap severa penitència. Li ha tocat ballar molts tangos i no s’ha arronsat, ha mirat de seguir el ritme amb tota la traça de què ha estat capaç. Ha assumit riscos i reptes. Ha hagut d’escollir un camí i deixar-ne d’altres enrere. Ha dit que sí i ha dit que no. De vegades s’ha avançat i de vegades ha vist com se li avançaven. Total és una mica això, al capdavall, una partitura només per a nosaltres que no coneixem fins al moment de tocar-la.

            Ella ja s’ha llevat. L’ha sentit venir cap a ell travessant el pis. Se li asseu al costat, li pren la mà i se’l mira als ulls. Per molts anys, Carles, per molts anys.

PERQUÈ JA NO CALLAREM

 

Vigilem les paraules quan s'envolen

fora del nostre abast, un cop llençades,

i oblidem que ja no ens serà permès

d'estirar el fil que les contindria

sinó entomar l'envestida ferotge

de qualsevol que hi pari atenció

i no les empassi un cop mastegades.

Ja no sec arrecerat al rafal

ni acoto el cap per crits i escopinades,

inflo el pit i surto a l'entrada

a dir el meu nom i els meus cognoms humils.

No espero càstig ni vull recompensa,

m'hauran d'arrossegar si em volen pres

o passejar-me dalt d'una carrossa.

Vigilem les paraules quan s'envolen

perquè són només belles en ser dites.

O

M’estimo més que no vinguis.
Obres totes les finestres,
neteges cada racó,
tossuda, escampes perfums
barroers de dies nous.
Rius massa, no calles mai,
i jo he tornat al meu poble
orgullós de morir sol.

(De la meva participació poètica —segon d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")

M

M’espero assegut al marge

oblidat del tros que l’avi

no s’hauria volgut vendre.

Tornen les prunes, silencis

berenats a corre-cuita,

ribells torts, descolorits,

i una por que compartim,

ofegada ben endins.

(De la meva participació poètica —primer d'una sèrie de vuit poemes— al projecte col·lectiu artístic de l'Illa del Safrà "La pell de Montbrió")

UNA MARE

Han estat dies foscos i greus, tristíssims. Havia decidit no emprar aquesta pena ni aquesta gravetat per escriure. Sentia que en faria un ús impropi, gairebé groller. Com si m’apropiés d’un sentiment que no em pertany, o no només a mi, o no del tot. Però fa un mes que ens acomiadàvem de la mare i no parlar-ne és una mica com no recordar-la, una forma d’obviar-la intolerable. No hi ha res en especial que vulgui explicar, res en especial que conforti, que sigui útil. Tampoc no té gaire sentit deixar anar una lloança immensa, ni un plany exagerat. Si parlo d’ella acabaré parlant de mi, de com em sento, del meu propi neguit, de l’angoixa que no hi ha més remei que disfressar. Com puc parlar d’ella sense parlar de mi? Quin dret hi tinc? Em resisteixo a abocar una enumeració retòrica, plena de lirisme, amb el meu estil recarregat i ridícul. Ja sento els violins, com aquell qui diu. Al capdavall, és tan natural que t’hi has d’avenir per força però, coi, no deixa de ser estrany i per tant costa d’assumir. Vam riure molt, junts, moltíssim. Vam plorar molt, junts, moltíssim. Suposo que total això és el que fan les persones que s’estimen. Em requen tantes coses, ara. No mereixo cap consol, i no el vull. Abans que la meva, el món ja era ple de pèrdues. Sóc conscient que molt més doloroses que aquesta que m’ha tocat a mi. Perdoneu-me, doncs, per aquest atac d’egoisme que no he sabut evitar. Tinc una memòria tronada i maniquea. De vegades és un inconvenient però d’altres es converteix en una eina molt útil. I tanmateix, quan arribi el moment que m’oblidi de tot, quan el passat se m’esborri de dalt baix i em costi destriar futurs de pretèrits, us asseguro que hi haurà un racó del meu cap a l'empara de qualsevol inclemència que durà el seu nom.

EL VERTIGEN DE LA MEMÒRIA

Tinc molt pocs records de les coses que he dit o fet, de les ciutats que he visitat i les persones que hi vaig estimar. De fet, gairebé he oblidat qualsevol esdeveniment de la meva vida que s’hagués produït més enllà dels darrers tres mesos, tres anys a tot estirar. Menys encara si no ha quedat enregistrat d’alguna manera en documents o fotografies. Fins i tot, observant amb un cert deteniment l’àlbum familiar, el disc dur del meu ordinador, el paisatge de la meva balconada, em costa refer-me del vertigen que hi experimento. Em costa afegir-hi el regust d’un perfum, la melodia d’una cançó, la llunyania d’una tempesta, el vernís necessari que la memòria m’hi hauria d’empastar. Sovint —en tant que germà, fill, amic, amant o pare— sento que amb aquest oblit he traït més enllà del que fóra raonable. Me’n culpo i me n’exculpo emparat en petits traumes que per força he d’inventar. He après a recollir com a propi un catàleg de vivències que he sentit a dir de mi, les anècdotes que sempre tornen en cada celebració familiar, les fites minúscules que he anat acumulant, els objectes que duc a sobre, les paraules que he escrit amb el benentès que, poc o molt, deuen explicar-me. Potser he fet del present la meva presó i alhora el meu refugi. Potser no sóc, més enllà de qui em pensa.

LA TRISTESA

La tristesa per l’absència d’algú que estimem no desapareix, no s’esvaeix amb el temps fins a esborrar-se. Viu amb nosaltres cada dia, cada hora, i maldem per enfrontar-nos amb ella, per conviure-hi, segons les nostres possibilitats. A cops evitem el plor que se’ns presenta a mig matí, mentre un feix de llum travessa el vidre de la finestra i una cadena perversa i no del tot lògica, ens mena de la pols al record i d’aquest a la certesa inevitable del buit. D’altres, en canvi, hi parlem acaronant els mots gola endins, explicacions impertinents que —al capdavall— dirigim molt més al nostre propi seny desprotegit que no pas al qui no hi és. Hi ha vegades que ens enterra en un entotsolament sobtat o bé ens aboca a l’abundància de converses, l’abandó social que acut a protegir-nos dintre el seu soroll tan fals com comfortable. Ens llevem, procurem tenir cura de la nostra higiene, esperem que el mirall ens retorni encara el que som, alimentem el cos, esgotem les jornades laborals i el gruix d’obligacions i compromisos de tota mena que l’edat adulta ens va escrivint a l’agenda. Hi afegim el lleure d’un llibre, una bona pel·lícula, el text ensopit d’una obra de teatre, quatre gols i els esquitxos de l’aigua de la piscina perquè, malgrat nosaltres mateixos, sense que intervinguem en la decisió, el món continua girant, el temps s’escola igual que ho feia abans que ja no hi fos. 

      Pensàvem que era una fantasia fins que esdevingué concret i tangible, un forat a la boca de l’estómac, un espai desat a casa, converses fetes monòleg, fotografies malgirbades. Llavors és una desgràcia, quelcom injust, groller, cruel, insuportable i, després de tot, tan corrent com la crosta d’una ferida als genolls de qualsevol criatura. Exèrcits de tristos com nosaltres, els qui vam quedar-nos, els que hi som encara, esperen el metro, fan cua a la caixa del supermercat, pledegen en sales de vistes, recullen fills a l’escola, canten als concerts picant de mans i peus, aplaudeixen un espectacle de circ de carrer o seuen, com ara jo, a escriure quatre bajanades als seus blocs que ningú no llegeix. Som molts. Però de poc serveix la coincidència de la pena, de tan única i personal com és aquesta. M’està bé sentir-me protegit, una abraçada, un amanyac quan el plor m’assalta i l’angoixa pretén temptar-me però el cert és que no tornarà mai més per boniques que siguin les paraules del qui tinc al costat i m’ofereix el seu consol desinteressat. Res substitueix res. Res podria. No pot omplir-se el llit d’un riu amb el cabal d’un altre. Ho saben els còdols i les alzines, els ocells que abans s’aturaven, i hi abeuraven, ara volaran lluny, passaran de llarg perquè sabran reconèixer la impostura. El contrari fora enganyar-nos. Meravellem-nos amb el nou i gaudim tant o més sense posar-hi el nom del vell, vaivens paral·lels, una distància tan simètrica que, si ho permetem, ens protegirà. L’amor no és mai traïció si és de debò, per això roman al lloc on era, on havia estat sempre fins i tot d’ençà que es feu fonedissa la pell, l’embolcall que no era el tot.

      Jo sóc un altre a cada moment, canvio perquè sóc viu i això em transforma. I tanmateix, carrego amb mi cada pedra que he estimat. No m’espanta el pes ni em fa arronsar el viatge per llarg que sembli, car sóc jo mateix i no puc obviar-me.

UNA AMENAÇA

—Valdrà més que callis. Diria que no ets el més indicat.

—M’ho dius tu?

—Jo.

—Ja.

—Què?

—M’acabes de convidar al mutisme.

—Ja saps per on anava.

—Massa coses, sé.

—M’ho he de prendre com una mena d’amenaça? Vull dir, preferiria que no entréssim en una dinàmica de rèpliques cada cop més gruixudes que, al capdavall, no ens duran enlloc.

—Em fa l’efecte que no he començat res que no estigués engegat.

—Només t’he advertit. Després et sap greu, te’n penedeixes i sóc jo qui t’he de salvar els mobles.

—Oh, sí, clar, la meva salvadora!

—Te’n pots enfotre tant com vulguis però saps que no dic cap disbarat.

—Jo tampoc. Només deixo anar el que els altres ja no saben com aguantar a la punta de la llengua. Fa massa temps que dura.

—Vols dir que tu, precisament, ets el qui s’hauria de queixar?

—Que no sóc un més?

—Ho ets?

—Que et fa pensar el contrari?

—Mira’t. Mira’m. Mira la resta. Qualsevol. Només amb això en podries tenir prou per respondre’t.

—Entenc, llavors és una qüestió estètica?

—Si prefereixes dir-ne així...

—Has estat tu.

—Només he dit que miris al teu voltant. No hi ha dret que aixequis la mà i comencis a assenyalar. No pas ara i aquí.

—Llavors, quan?

—Quan tot s’hagi resolt. Potser.

—Quin sentit tindrà, fer-ho aleshores?

—Responsabilitat, coherència, equilibri.

—Uau. Primer l’estètica i ara l’ètica, o potser ve a ser, tot, la mateixa cosa? No vaig veure com et posicionaves el dia que va esclatar. On eres? A la destructora? O t’havies tancat al lavabo cagada de por? No ho puc entendre, de veritat que no puc. Em demanes que m’esperi, que no cridi, que pensi en els propis errors, com si tinguessin res a veure amb el que de debò està passant, el que és important.

—Ets un hipòcrita. Són els errors de tots. Per què no hauríem de comptar-hi, els teus? Tornes a caure al mateix lloc de sempre.

—És com si tinguessis por de les paraules, te n’adones? Com si no fossis conscient que el món ha fet del silenci, de tants silencis, un instrument de tortura, un dels pitjors, de fet.

—No m’empassaré un altre dels teus discursos. Me n’he cansat, saps?

—Potser és això que passa, que estàs massa cansada per aixecar-te i et quedaràs asseguda veient com passa pel teu davant la revolució.

—La revolució! Apa, a veure qui la diu més grossa!

—Tens un problema. Teniu un problema.

—Tu, en canvi, no. Tu no en tens cap.

—Tens raó. També és problema meu. La diferència és que jo l’he vist a temps i no penso deixar-ho córrer.

—Tu mateix.

—Només venia a avisar-te.

—Mira, al final seràs tu, el salvador. Ja veus.

—Segur que no. No es pot salvar qui no vol que el salvin. Però pensa que el foc ja és encès i ja no podreu córrer a apagar-lo, creu-me.

—Potser es tracta d’això, no trobes?

UN TRET QUALSEVOL

I aleshores et vaig sentir la veu

tota nua però vestida de festa.

Un convit, el ball i el perfum.

la música d’un silenci brevíssim

o potser els mots escadussers

d’una promesa eterna.

Et precedia només l’ombra calma

—cortesana i servil—

com l’anunci del perill, una edat

en abandó que ja havia oblidat.

Vas venir. Vas seure tan a la vora

que devia oblidar-me de fugir. 

DERECHO VIEJO

(Un home i una dona grans, tercera edat, vestits de negre de cap a peus. Seuen en un sofà, sota una reproducció de la vicaria d'en Fortuny. Es besen amb passió, magrejant-se, ella li desfà els dos primers botons de la camisa, ell comença a potinejar un dels pits i ella li pica la mà.)

Ella: He dit que aquest pit no.

Ell: Però per què no?

Ella: Prou que ho saps. Aquest pit no és per a tu

Ell: Ni tu ni jo no som pas criatures, em sembla a mi.

Ella: Precisament per això. Com que no som criatures, no cal repetir les coses tres-cents camins.

Ell: No ho entenc. De veritat que no ho entenc. Que encabat de vint anys de matrimoni, dues criatures i quatre néts continuem amb el cuento de la mamella reservada...

(Ell s'aixeca, comença a caminar amunt i avall, es corda els botons de la camisa i, amb la mà a la butxaca, diries que torna la trempera a lloc.)

Ella: És clar que ho entens. Passa que no ho vols entendre, que és diferent.

Ell: Si no ho volgués entendre, callaria i no diria res. Et penses que no m'adono que arribarà la nena i encara ens trobarà discutint? Però ho vull entendre. Creu-me que ho vull entendre. No és pel pit en sí. És tot, Enriqueta, és tot.

(Ella s'aixeca, conciliadora. Obre el casset i comença a sonar un tango. Se li posa el darrera, li amanyaga el clatell, canvia el to de veu.)

Ella: No t'hi has d'amoïnar tant. Que no en tinc dos? Quantes dones poden dir el mateix, a la meva edat? L'altra és ben teva i només teva. Tota jo, sóc per a tu. Vinga, pastisset, que si ens hi posem de seguida encara tindrem temps de fer el 22 a la butaca. 

Ell: Sí, ves, el 22. Però amb un pit i prou. 

(Ell s'entregira, s'aparta, arrossega els peus cap a la finestra.)

Ella: No els has de menester, els pits, per al 22!

Ell: Potser, al capdavall, és que no m'estimes.

Ella: Per no estimar-te trobo que tenia la teva llengua ficada ben bé al final de gola! O no era la teva llengua?

Ell: Sí, buenu, però te l'estimes més a ell.

Ella: Tornem-hi. Quants camins t'he de dir que no me l'estimo més, que el vaig estimar primer i prou. Però ara ell és mort i enterrat mentre que tu i jo som ben vius. Que no era aquest el tracte de bon començament? Qualsevol cosa tret del pit esquerre. Prou que vas córrer a acceptar-ho. O és que potser te n'has oblidat?

Ell: Saps que tinc raó. Com que va ser el primer, te l'estimes més a ell. Com coi he de competir, jo, amb un paio vint anys més jove que jo, que no es farà mai vell? És injust. No és casualitat que li reservessis l'esquerre, el pit que és més a prop del cor!

(Ella s'exaspera i li dóna l'esquena. Comença a parar taula. Posa el gerro de la taula al bufet, plega els tapetillos, i estira l'hule. Rondina.)

Ella: Com t'agrada fer-te la víctima. Que m'he queixat mai, jo, de no poder menjar ous ferrats? I mira que m'agradaven!

(Ell se li apropa i li va al darrere, ajudant a posar gots i coberts a la taula.)

Ell: Amb que em surts ara? Això és completament diferent i ho saps. A més, jo no t'he prohibit mai que TU mengis ous ferrats.

Ella: No veig per què és diferent. Va quedar clar, claríssim, que mai no podria cuinar uns ous ferrats com ella te'ls preparava. Com si els ous ferrats tinguessin cap secret... 

Ell: Ho vas decidir tu.

Ella: I un rave, ho vaig decidir jo! L'únic dia, en vint anys, que se'm va passar —la nena encara se'n recorda—, els crits van arribar al Mercadal.

Ell: No serà tant. Em va fer emprenyar, ves...

Ella: No cal que ho juris. La nineta vinga plorar. “Què li passa al papa, què li passa al papa que s'ha tornat boig?”. I a veure com li explico jo que, des que es va morir l'altra, els ous ferrats en aquesta casa estan prohibits...

Ell: Doncs mira, després d'explicar-li per què quan era una criatura només li vas donar de mamar amb la teta esquerra, ves...

(Ara ell l'abraça per darrere. Poc a poc. Posa les dues mans a la cintura de la seva dona i comença a tirar amunt, dissimuladament.)

Ell: Si tens tota la raó. Per això m'exclamo. Tot això són ximpleries. Ells dos no tornaran ni es queixaran del lloc on són. Quin mal els podríem fer? Ella sempre em deia que tenies els pits més macos de tot el barri. Deia: “l'Enriqueta sembla una artista de cine amb aquest parell de mulons, no trobes?”. 

Ella: Feia goig. Mal m'està dir-ho, però és la veritat.

Ell: I encara en fas.

(Ell va apujant les mans i sembla disposat a engrapar un pit amb cada mà. Ella fa un pas al costat, cridant.)

Ella: Et juro que si ho tornes a provar, et clavaré queixalada!

Ell: No seràs capaç.

(I comencen a perseguir-se al voltant de la taula. Ell fent pinça amb totes dues mans i ella, girant-se a cada poc, amenaçant-lo amb la boca oberta. Al final ella es deixa atrapar i comencen a petonejar-se maldestres. Ballant el tango que encara sona.)

Ell: El 22 has dit?

Ella: Per l'hora que és, em fa l'efecte que ens haurem de conhortar amb un 28.

(Se sent el porter automàtic.)