LA FORÇA D'UNA MÀ PETITA

Sempre agafava la línia vermella per anar a la fàbrica. Sense fer soroll, entrava a veure com els nens dormien, cada dia més grans, cada dia menys meus. Aleshores corria escales avall, carrer avall fins a la boca del metro que tot just havia començat a espantar-se els badalls. Em rebia amb el perfum dels productes de neteja i jo li agraïa l'esforç. El comboi era allà, sempre a punt. Abans que engeguéssim, distreia la son amb la publicitat de les pel·lícules que mai no tindria temps d'anar a veure. Fins al Clot un degoteig de companys que se m'afegien. De vegades ens respectàvem el silenci i d'altres, en canvi, encetàvem discussions impròpies de l'hora que vèiem escolar quan ja érem a lloc. I s'obrien les portes i tot tornava a començar amb aquell xiulet insistent. Ens deixàvem arrossegar per les escales mecàniques fins la llum d'un dia nou que sempre ens sorprenia i enredàvem la mandra per caminar fins a la nau que ja ens esperava amb el seu enrenou atrafegat. Llavors, mil hores exactament iguals les unes de les altres que omplíem amb una feina que semblava que no se'ns esgotaria mai. Però un dia ens van cridar tots. No havia sentit mai parlar d'expedients de regulació. N'hi havia que ploraven. Ja no vam enraonar d'altra cosa fins el dia que van tancar del tot. Avui he tornat a agafar el metro. Hem quedat uns quants. Parlen d'engegar una cooperativa. Com que els nens fan festa han volgut acompanyar-me. El petit seu a la falda i el gran, al costat, m'agafa la mà tan fort que sé que tot anirà bé.

 

LA MEVA PELL

 

Acabava de sortir a coberta quan va començar a ploure. De seguida ens vam quedar tots dos sols, l'un a fregar de l'altre. No me'n sabia avenir, que fóssim allà després de tot. Tremolava sencera i no em sortien les paraules que haguessin calgut, ara que el silenci m'hi empenyia. No en sabíem prou de destriar la nit i l'aigua. No gosàvem encara pertànyer del tot a l'una o l'altra. I tanmateix, havia de ser jo qui s'aboqués a la barana i buidés les cendres del que havia estat la seva pell tan salada. La meva pell.

 



NO SÓN COSES DE RIURE

 

No són coses de riure, no. Va caure de dalt de tot. Encara no s'entén com no es va trencar sencera, pobra Quitèria. Ara, que ja li havíem dit totes que no s'enfilés, que cauria. Però ella és tossuda com una mula. Les cortines, les cortines. Tota ella, de fet, ve a ser com una mula, oi? Perquè no em dirà que ha vist orelles més grans que les de la Quitèria. Es veu que eren de son avi Robert, les orelles. Les orelles i els maldecaps, només ha heretat. Perquè es veu que son avi era un cul de mal seient i va empantanegar tota la família. Se'n recorda de la botiga de tints del carrer de la presó? Sí home que se n'ha de recordar, no és pas tan jove, vostè. Rere la sagristia, que encabat s'hi va posar un que apairava bicicletes, que era fill de l'Antoniu dels draps. Sí, fill meu, que es feia portar tints de tot el món. En fi. Disbarats. Faci'm cas. I no es pensi, la Quitèria era de la mateixa corda, ella i el pare d'ella igual que aquest avi Robert. I sa mare, en canvi, una santa. Sort d'ella! Sort d'ella i que l'home es va morir que la criatura encara era fadrina. Com diu? I ara, ni un duro no tenien, com vol que posessin una botiga? No ho era d'en Robert allò dels tints. No sé perquè li deia, m'ha ben fugit. Deixi-ho anar. Se n'ha de recordar. Per força. Maco perquè sí. Tot de marbre i fusta estrangera. Categoria. Escolti'm, cues de pansa, ja li diré. El cas és que ella és orelluda i grossa com una mula. Perquè és grossa grossa, no em digui. Ella vinga jurar i perjurar que no menja res, que si reté líquids. Ja et fotran, ai perdoni. No sé pas. Però fixi's vostè que no és cap casual que sempre tingui melindros a punt. I magdalenes. I galetes de Camprodon. Sap quines vull dir? Aquelles del pont de pedra. Jo sóc molt de l'ametllada. El meu Cinto, al cel sia, no les podia sofrir i jo, escolti'm, encantada, ja m'entén. No era gens del dolç, el meu Cinto. Jo sí, veu, i no me n'amago. Al capdavall, de tots els pecadors, em fa l'efecte que nostrusenyor no hi posarà pegues perquè els llépols entrem al cel. No troba? Miri que si s'hi posa de cul, vostè no entra ni a tiros perquè aquesta panxa que gasta no es fa a base de pollastret a la planxa, no senyor. Es veu que no s'ha trencat res. Clar, a veure qui és el pinxo que li troba l'os sota tot aquest munt de carn botida. L'Emília sempre ho diu que sort que la Quitèria sap cosir. Cada any s'havia d'eixamplar les faldilles. Un pam per any, si fa no fa, diu la Leonor que li havia confessat. I no m'estranyaria que fos veritat si no fos que aquella també és del ram de la rajola. no ve mai d'un pam, ja m'entén. Que no sigui per això que ella i el Ricardu siguin tan feliços. Ara no em prengui pel que no sóc, però més rucs que fets a encàrrec. No li sabria dir quin dels dos més. Tot el sant dia junts. I ja està bé que s'estimin, home, però tant? Com els deien al cosidor? Els Imediu, per allò del pegament. La Quitèria i la Leonor sempre s'enganxen per això. Clar, com que la pobra és soltera, es coneix que li fa ràbia. A mi ni em fa ràbia ni me'n deixa de fer. Viva como quiera. No es deia així aquella pel·lícula? La va trobar el xicot de color que viu al primer. És clar que és negre. Tot s'ha de dir! Més negre que el. Ai, no em faci dir el que no vull dir. No ho escampi, però es veu que es dedica a això del tot bamba. Però és bona persona. Quan baixa la brossa sempre em saluda perquè jo en aquella hora casualment surto al balcó per veure si el gat de la Gertrudis s'ha tornat a escapar. Cada nit, escolti'm, cada nit. I vinga miolar, que no sap fer altra cosa aquest animal. Doncs es veu que el negritu se la va trobar i va trucar l'ambulància. Ja la van prendre morta cap a l'hospital, ja hi pot pujar de peus. I les cortines, per penjar.

 

 

SOBRES

 

L’Ada feia estona que dormia quan van trucar. S’havia adormit tan bon punt l’havia deixada al llit i això que gairebé no havia tastat el sopar. No és el primer dia que fa el ruc. Si fos de panxa, ho sabria. Se li coneix de seguida, quan és de panxa. Es passa les hores estirada pel terra i no para de beure.  Definitivament, no és de panxa. Ara que, del cop de l’altre dia, tampoc no pot ser. Perquè la cremeta —ja pot dir missa l’Octavi— és la millor compra que he fet. Ma germana en feia servir una altra de més barata que havia comprat qui sap on. Fet i fet, ella sempre fa servir coses més barates que ningú sap on es compren. Quan li vaig veure aquell blau a la cuixa —es vol creure que ni l’Íngrid ni la Sofia me n’havien dit res quan la vaig recollir?—vaig córrer a treure el tub de la bossa i a empastifar la meva nineta de dalt abaix. En sóc conscient que n’hi ha prou d’aplicar la pasta a la zona lesionada, però qui em pot assegurar que no té altres cops dels quals ningú no m’ha informat? Tota la setmana que vaig reunió amunt i reunió avall, i l’Octavi no és garantia de res. I no és que ho pensi jo, que ho veu tothom... També és veritat que qui fa el que pot no està obligat a més. Al capdavall, quin mal li pot fer a la criatura una bona capa protectora a base d’àrnica? Descartats panxa i el maleït cop, queden l’orella i les dents. I la verdura. De tota manera, valdrà més que no sigui l’orella perquè sinó, al Centre Mèdic, em sentiran. Oi tant, si em sentiran! Amb el que pago, si no pots estar segura ni del pediatre ni de l’otorrino que l’ha visitada set vegades amb el que va de mes, ja m’explicaràs. Pel que fa a les dents, no ho sabràs mai. L’altre dia ho parlava amb l’Eladi, que aquest any s’encarrega de la regidoria de salut. Estic al cas de la bava i el cul ja no li puc mirar més, me’l sé de memòria. I ja et dic jo que té el color que ha de tenir. A banda, amb l’edat de la nena, no semblaria la cosa més lògica tot i que coses més rares he vist. Perquè, i si fos un queixal? El cas és que no menja. Aquesta és la pura veritat. La nena no menja com hauria de menjar i això que sempre ha estat molt menjadora. Massa i tot. Com se m’aferrava al pit, quina ànsia! Aleshores ja es veia que seria una criatura de menjar molt. Aviat la vam haver de seure a taula. Mirava els plats amb aquells ullets. Té tota la raó, iguals que els dela sogra. Pastats. Els mateixos ulls. I tanmateix, sort que els de la nena miren tots dos cap al mateix lloc. Pobra sogra, pares boig quan proves d’endevinar si és a tu que et mira o bé al rostit. En fi, recordo que obria els ulls, que els obria i començava a cridar i a cridar i que no parava fins que li deixaves tastar la salsa o li entaforaves una molla de pa o se’t cruspia el pit de pollastre. Això: que és de menjar, l’Ada.
     Van trucar amb tanta insistència que patia perquè no despertessin la nena, però em faltava l’energia suficient per anar fins al telefonet del porter automàtic que no hi havia manera que l’Octavi fes arreglar. Obria i tancava la porta d’entrada però ja podies descartar comunicar-te amb qui s’esperava fora. Ni els senties ni et sentien. Ell no podia ser, perquè quan va al futbol no val la pena esperar-lo desperta, i ma germana té claus —a banda que mai no surt més tard de les nou de la nit per no sé quina història de les energies de la lluna. Podia anar a la biblioteca i treure el cap per la finestra però, per fer-ho, calia passar pel davant de la porta de l’habitació de l’Ada i, com que m’olora, s’acabaria despertant. Això si no ho feien abans els maleïts cops de timbre.Vaig acabar prement el botó convençuda que devien voler anar al pis de sota, sovint s’equivoquen. Naturalment, no van poder sentir com els deia el nom del porc. Tampoc no podia ser la verdura. Després d’haver provat amb tots els pagesos ecològics de la província, puc assegurar que he trobat el millor proveïdor de col arrissada i tomàquet vermell. La nena no es pot queixar dels purés, això segur, sinó és que son pare li torna a tirar sal abans de donar-li, és clar. Que tot pot ser. Pots esperar qualsevol ximpleria, de l’Octavi. Pel soroll que feien a les escales devien ser amics dels de baix. Es veu que tots dos són arquitectes, però amb tanta festa no me’ls imagino pas treballant per a un estudi com cal. No sé com els vam acceptar a la comunitat. Ja poden ser gruixudes,aquestes parets, que puc sentir-ne fins i tot la respiració. I altres coses, per descomptat, perquè hi ha setmanes que n’he comptat més de tres. I res de dissabtes o diumenges, la passió els pot arribar tot de sobte en ple dimecres o al bell mig d’un dijous qualsevol! En fi, un terrabastall escala amunt que, per l’hora que és, ja està bé, no troba? Hi ha d’haver mitja dotzena d’arquitectes més, com a mínim. No descartis que hagin planejat una orgia, no ho descartis, em vaig dir. La vedella de dimarts era dura, no ho negaré, però dolcíssima, i se la va menjar sense badar boca. No és pas vegetariana, la meva filla. Ja hi pot pujar de peus. Ma germana es va fer vegetariana després de deixar la macrobiòtica i just abans de convertir-se en la primera crudívora que conec. No me n’amago, jo mateixa —per un moment— m’ho havia plantejat. La molt vaca es va aprimar més de sis quilos al primer mes. I m’oferia la seva roba per si jo la volia fer servir. Jo! Que no em posaria uns pantalons d’ella ni que fos l’última peça de cotó que quedés sobre la terra! A mi! Que m’havies de mirar dues o tres vegades abans de fer-te una idea que ella i jo som parentes! Fes el que et sembli, em va dir l’Octavi. I al final ho vaig deixar córrer. Encarrego tota la carn, ja fa anys, a cals Domènec i no en puc dir mal. A més, els Domènec són del partit, estiuegen a Pals i el seu apartament de Rialp no és ni a dos carrers més enllà del de la mamà. Vull dir que són gent de confiança, no troba? Hi havia d’haver alguna cosa que se m’escapava i que feia que l’Ada no mengés com calia.
     Encara no m’havia tornat a asseure amb el llibre a la falda quan van picar a la porta. De l’ensurt, de poc que no envio la Hustvedt a l’altra punta de saleta. Va anar d’un pèl que no decapités la nina de paper maixé que va fer l’estiu passat la nena en aquell taller d’art per a criatures creatives. No li dic que no m’agradés, però tampoc no m’hauria importat gaire si s’hagués esberlat. No sé si m’entén. La vam haver de desapuntar. Ella no ho deia, però era claríssim que no suportava la idea de tancar-se en aquell casalot ple de criatures progressistes de mocs penjants, noms absurds i roba massa acolorida. Tota aquella colla de pares, professionals liberals, que venien a buscar els seus exèrcits de canalla disfressats amb dessuadores amb caputxa i sabates d’esport importades. La nena no ho suportava, què hi vol fer. Va durar una setmana i mitja. El temps just per omplir-nos la casa d’andròmines inútils que no llencem per a no ferir la fràgil sensibilitat de l’Ada. Vaig córrer fins a l’espiell de la porta sense fer ni gota de soroll, encara amb el cor en un puny i aleshores els vaig veure. Sort que la nena no s’havia desvetllat perquè sinó haurien sentit el seu plor de Salses a Guardamar. Hi havia, pel cap baix, deu o dotze homes alts i cepats, vestits tots més foscos que l’escala, que patia una certa incontinència i et deixava sense llum abans que poguessis treure la clau de la bossa. En un primer moment, vaig pensar que li havia passat alguna cosa a l’Octavi i ja em vaig imaginar lluint pamet amb el vestit negre que em vaig comprar la setmana passada i que encara no havia tingut ocasió d’estrenar. Malaguanyat volvo, em vaig dir. Sempre que anava al futbol s’enduia el meu cotxe preferit i ara, guaita, pots comptar com deuria haver acabat. Ben mirat, l’Ada encara no havia après a dir-li papa. Li deia Tavi, Tavi. I tots dos rèiem fins que la nena es posava a plorar vés a saber perquè. Potser a l’Ignasi sí que li voldrà dir papa. Fa tant temps que em ve al darrere! Total, per aquell petó que li vaig deixar que em fes al despatx l’endemà de les primeres eleccions. Encara que s’hagi posat com un bacó no em negarà que és guapot, té aquell no sé què, no troba? Exacte, d’urbanisme. I aquella gernació que no parava de repetir el meu nom i ja em semblava veure com els arquitectes treien el nas per a tafanejar. I em vaig mossegar la llengua per no dir-los el que en pensava d’ells, porcs libidinosos, tot el sant dia pensant en el mateix! I vaig fer entrar els mossos d’esquadra dins a casa emprant aquell posat meu, a mig camí entre greu i elegant. Vostè dirà.
     Resulta que venien a fer-me unes preguntes, res a veure amb l’Octavi. Jo els feia parlar mollet mollet i, a canvi, els vaig oferir uns ristretto i unes pastetes de civada que, de tan meloses, se’t desfan a la boca. Una autèntica descoberta. Les fan amb productes estrictament biològics uns amics de ma germana i, cregui’m, bé valen el preu que en fan pagar. És una parella d’holandesos que tenen una d’aquestes cases de turisme rural al poble de l’àvia Quitèria i sempre la tenen plena de famílies pretensioses amb massa pocs calés per pagar-se unes vacances com cal, ja ens entenem. Diumenge passat en vaig comprar dues capses que van volar abans que els hagués contestat la primera pregunta. La policia és gent que necessita energia perquè gasten molt, ja me’ls conec. Vaig sortir amb el fill d’un comandant quan anava a la facultat, potser el coneix: Orpí i Sarsanedes. Força sucs i hidrats de carboni. Ara m’ha vingut, i si la pobra Ada fos celíaca? Que no podria ser celíaca, com l’Anna dels Tomàs? O intolerant al gluten, si més no? Ja sé que no és pas el mateix, però jo no puc amb l’albergínia. I mira que m’agrada, però és acabar de menjar albergínia i, escolta, unes basques que no me les acabo. Ara ja no en menjo mai. A veure, tampoc no les aparto si són al plat, però no les demano, això ho puc ben assegurar. Doncs res, haurem de continuar ensenyant l’Ada a dir papa a l’Octavi. Més m’ho estimo. No estava per funerals jo. Amb aquesta setmana d’auditories encara no he pogut esgarrapar un segon per fer-me les mans. I mira que —mal m’està dir-ho— sempre m’han dit que tinc dits de pianista. Vol saber què passarà, que al final l’Ignasi me’l fotrà la hippie de Benestar i Família. Ja la vaig veure venir. I tan digna, ella. Si parlem de qualsevol inconveniència, de seguida surt del despatx com si no anés amb ella. No va quedar més remei que pactar-hi si volíem conservar el ple. Al capdavall, qui vol Benestar i Família? Ara, que de cames no li’n falten, ni cul. No hi ha res com ser jove, també t’ho dic ara. Ai perdoni, ara l’he tractat de tu. És que és pensar en ella i perdre el fil. Es veu que coneix ma germana, van fer juntes un curs de reiki i creixement personal a Udaipur. Quin parell! Hi ha estat mai a l’Índia? A mi no m’hi trobaran ni borratxa a l’Índia. Ha sentit a parlar del temple de Karni Mata? A mi, doni’m uns fiords i una òpera a Sidney. L’Índia és pels que encara escolten el primer disc dels Portishead i esperen l’any que ve per a canviar-se el cotxe. De quan és el seu cotxe? Perdoni, senyoria, ja sé que és vostè que fales preguntes. Només era curiositat. Fa tanta estona que som en aquest quartet que ja li he agafat confiança. És casat vostè? Ai, veu què li deia? No, no tornarà a passar.
     Doncs això, un de molt educat havia vingut a parlar amb mi de molt bones maneres mentre els altres s’acabaven les galetes i remenaven per tota la casa. De seguida ens vam entendre amb l’inspector. Tenia un marrec de la mateixa edat que la meva Ada i també feia dies que no menjava. Al final, serà una passa. Ell tampoc no hi havia caigut en això del blat. Va trucar la seva dona i jo vaig aprofitar per fer una cigarreta mentre la posava al corrent de les meves explicacions. Només fumo en situacions com aquesta, no es pensi. Amb tot aquell enrenou se’m va escapar: els faria res anar a regirar a la planta de dalt? Noper res. Sap què passa? Resulta que és el pis que fem servir per a les visites i la Carmen Daniela no torna fins divendres. La van trucar de l’Equador que son pare tornava a ser a la presó i, és clar, ja sap com són aquesta gent, li vam haver de donar tres dies perquè anés a fer el que hagués de fer. Per què li explicava tot això? Calla, ja me’n recordo. M’ha preguntat pels sobres, oi? Es veu que van trobar tot de sobres plens de feixos de bitllets de cinc-cents sota la col·lecció de pel·lícules d’en Woody Allen. No faci broma que no són coses deriure. L’ha vista? Quin acudit: Take the money and run. Un disbarat. Què hi podia haver? Dos o tres milions, euro amunt, euro avall. Encara porten sobres ara cap a la saleta. Va ser tot just aleshores que va arribar l’Octavi. Tort com una mala cosa. Se li va passar la trompa de cop, pobre. Comença a plorar. Tota la vida treballant tota la vida treballant, anava dient el molt carallot. I  jo m’arronso d’espatlles fent el senyal als policies que l’emmanillaven de no fer soroll no fos cas que, després de tot, es despertés la nena. I ja li dic, senyor jutge, no sé res de res. Tota aquella gent del futbol no podia ser bona de cap manera. Jo ja li deia. Octavi, vas massa amb tots aquests estrangers! Però ell, ni cas. No me n’ha fet mai. Funcionària de carrera, més de quinze anys a l’ajuntament i no he vist mai res estrany, li ben prometo per la memòria del tiet Jaume que al cel sigui. Com diu? I ara! No hem viscut mai per sobre de les nostres possibilitats nosaltres. Sap qui són els pares de l’Octavi? I la meva mare, que la coneix la mamà? Ja m’ho pensava, que no en tenia ni idea. Esperi, esperi que vingui la mamà. Només li dic que se’n penedirà que la carrera de jutge no la facin fer més llarga. Que si l’estic amenaçant? Déu me’n guard. Vostè faci cridar la mamà per a prendre-li testimoni i ja m’ho explicarà. Perquè, escolti’m una cosa, els sobres me’ls pensen tornar, oi? A veure si al capdavall haurem de començar a posar querelles a tort i a dret. Perquè sap què? Al final, tanta broma tanta broma, encara no havien pres l’Octavi que truca la pesada de ma germana que si passava res, que havia tingut una premonició. I sí, l’Ada es va despertar. Que es pensa que faig aquestes ulleres de natural, jo? 

O PER DESGRÀCIA

No gosava mirar-la quan hi parlava per por que tothom descobrís allò que ell havia descobert el primer dia, abans i tot. Era capaç de donar mil voltes a l'habitació —els ulls resseguint el paper pintat— per tal d'evitar la seva mirada, i tornar a començar. I tanmateix, no volia fer altra cosa que mirar-la. I ho feia furtivament cada cop que en tenia l'ocasió. Aprofitava qualsevol descuit com un lladre per omplir-se la retina de retrats que després repassaria amb delit tot sol a casa, un per un. El to del seu clatell, la caiguda d'un ble dels seus cabells, el moviment crític d'una cella altiva, les cames encreuades, els llavis a mitja paraula. De vegades, l'atzar d'un gest quotidià feia que els dits d'ella freguessin per espai d'un instant la pell d'ell i cap dels dos no enretirava aquell horitzó prohibit i ell volia creure que ella sentia exactament la mateixa tebior que sentia ell. Però se'n desdeia de seguida perquè l'edat l'havia fet prendre consciència del perill que representa confondre un desig pel que no és. I aleshores s'estava dies sense sentir-li la veu, odiant el propi coratge que l'obligava a mantenir la distància exacta entre les paraules d'ella i la seva creixent necessitat de sentir-les. Feia veure que no llegia el seu nom a totes les cançons que escoltava. Però ella tornava a comparèixer amb la naturalitat dels dies que s'estrenen amb indiferència, i a ell se li escapava seure-hi ben a la vora, boig per passar-li el braç per la cintura. Hi encetava una conversa distretament fins que el colpia adonar-se que tornava a marejar els ulls per a no clavar-los definitivament en les seves parpelles. Perquè havia assajat mil cops aquell moment, havia estat mil cops a punt de travessar aquell fil tibat que el corcava per dins. Però a darrera hora, la certesa  d'aquell error immens li glaçava els moviments i desdibuixava les petjades dels seus enutjosos mots encara per dir. Per sort. O per desgràcia.  

 

MARTINA 4

Hi ha un clotet a la galta que somriu, però t'avisen tots dos ulls de seguida. Ella en té prou només amb mitja mirada  per fer-se saber. No la podràs aturar mai però tampoc no caldrà, perquè vindrà a reposar dolçament. Farà seu el teu clatell amb un gest d'aquells ditets de joguina i —sense adonar-te'n— un calfred intens t'encalçarà sencer. I ja no gosaràs moure't, per si de cas. Diries que és feta de pedra perquè travessa horitzons amb la facilitat dels guerrers, i tanmateix, quan la veus adormida, replegada en un pam de seda embullada, desitges vetllar-li la fragilitat que has après a descobrir. Et sorprèn amb qualsevol cosa perquè és mestressa de la màgia que administra els teus dies. Seu a la teva falda i converteix el pitjor dels dies en una anècdota per a riure cargolats l'un amb l'altre. Et salta al damunt i la teva pell és jove i elàstica. Fa endevinalles d'una tempesta i cançons amb les restes del naufragi. I quan diries prou, quan sembla que no pot ser més fosc, ella somriu i aquell clotet fa que t'esclati la vida de llum.

QUARANTA ESPELMES

i el pastís tot ple de cera. Es farà llarg —ho saps— tan curt com et sembla a tu.

#1 Un matí de reis, molt aviat. El balcó és ple de regals, però tu recordes especialment una grapadora, una bossa immensa plena d’indis i vaquers de plàstic, i la cara de la teva mare, sobretot la seva cara il·luminada i satisfeta per l’esforç recompensat.

#2 Pregunta: Saps qui sóc? Resposta: Tu no ets el meu pare. Fer-se gran de cop. Construir una identitat.

#3 Un primer petó. Ets dins d’una tenda de campanya i tothom dorm. Gairebé. El regust dolcíssim de llet agra. L’alteritat en uns llavis. El desig encara per comprendre.

#4 Una relació adolescent per carta, ancorada en quatre records desdibuixats que reconstruïu fins a dir prou. La comprensió del poder de la paraula escrita. Del propi poder.

#5 Esperar delerós a veure el teu capítol setmanal de Retorn a Brideshead. La petja que l’imaginari d’algú altre és capaç d’imprimir en algun racó de la teva memòria. Adorar Julia Flyte. I la pluja a Venècia.

#6 Al passadís de la facultat, buscar el teu nom a la llista i descobrir que, ara sí, has acabat la carrera. Sospirar, omplir el pit, i baixar les escales plorant en silenci i per a tu sol. Un final. Un principi.

#7 Posar-se  la toga, per primer cop. Entrar a sala amb la boca seca, ingovernable. Triar les paraules, endreçar el discurs. Pensar que has volgut això des que tens ús de raó.

#8 Seure al despatx, encara embriagat de l’olor de la pintura fresca i les cadires per estrenar. Tot tan a punt que fa nosa. Aixecar-te i passejar amunt i avall. Tornar a seure, i començar a treballar de debò.

#9 Escoltar Nyman als jardins d’un castell. La nit és tendra. Les ulleres grosses i el posat impecablement tibat mentre dirigeix la banda. Si no ets massa gran per adorar falsos ídols, tries l’home que ha escrit la música pel final d’un affair.

#10 Obviar el vent de Figueres i tornar a Girona, perquè la vida que t’espera s’amaga pels racons. Ara un cafè, ara una conversa. És només ella que t’entendrà.

#11 No és res, no t’espantis. En diuen encondroma i és al teu avantbraç. Potser sempre hi ha estat.

#12 Recollir una capsa amb un tip de llibres, més aviat lletjots, tots iguals. Publiquen el teu nom i la teva poesia vergonyosament adolescent. Repartir-los amb una barreja d’orgull i pudor.

#13 El primer de molts cafès amb llet encara per venir amb qui es convertirà en la padrina de les teves filles. Comentar un cas que s’entossudeix a no avançar, participar d’enraonies, abordar un calaix ple de secrets empès per la confiança.

#14 La teva germana et diu per telèfon que està embarassada i vols córrer a explicar-ho a tothom però valdrà més que reposis la notícia. I una merda! La Maya és a punt d’arribar, com pots deixar de córrer a explicar-ho a tothom?

 #15 Descobrir Kundera a la prestatgeria de l’oncle Pep i la tieta Antonieta i no tenir-ne prou mai més. Voler-ho tot. Voler-ho ara.  Esperar-ne ferotgement les publicacions i de seguida devorar-les i tornar a desesperar. Rellegir-lo. Tornar-lo a llegir.

#16 Veure néixer les teves filles. Com surt el cap. Com obren els ulls i la naturalesa sencera és just allà, en aquell punt. Existeixen de debò i tenen tots els dits, en el seu lloc. Les agafes als braços i ja no les voldries deixar, per por que desapareguin.

#17 Ets al tren. Escoltes una compilació de sarah records i la veus esperant-te a l’andana. Gairebé li sents el somriure i et dius no puc no puc no puc. I no pots fer altra cosa.

#18 Vint-i-quatre hores dalt d’un autobús per acabar a Londres, el teu primer Londres. I parlar en anglès, de debò. I fumar a la gespa i fer un cafè al terrat d’un edifici de totxanes. Un cafè rere l’altre.

#19 Un massatge als peus que podria ser prohibit de tan furtiu com s’enceta. Tu ho saps però no ho dius. Ella ho sap, però no ho dirà mai.

#20 Una novel·la enllestida. Després l’hauràs de capgirar del dret i del revés, però ara és l’última frase, acabes d’escriure’n el final.  

#21 El primer cop que l’Audiència Provincial et dóna la raó. Un recurs d’apel·lació que valia la pena. Un treball a consciència que se’t reconeix amb un bocí de Justícia, en majúscula.

#22 Una travessa de Boí a Espot. Trona i llampega i la neu encara no s’ha enretirat del tot. Ets dalt, tot sol. La immensitat et corprèn i no te’n saps avenir. És aquí que vols morir. Aquest és el lloc.

#23 A taula, amb les teves germanes. Xerreu, discutiu, crideu. O potser l’ordre és un altre. Al final, fa mal l’estómac de tant riure. La Natàlia i la Judit canten. S’aixequen a fer-ne fins i tot un ball. La Laura i tu us mireu. Tres fades, cada una amb un poder completament diferent.

#24 El gol de Koeman però també el d’Iniesta. Un Barça capaç d’omplir-te de neguit i també d'una joia que esclata i que no pots aturar.

#25 Asseguts al terra, tres o quatre guitarres toquen de nit el mateix país petit que el teu. Orgullós del sac de dormir i les bótes de muntanya. Orgullós de pertànyer.

#26 La carta que t’explica que ja pots matricular-te a la universitat que volies per estudiar la carrera que volies. Se’t complica la vida perquè els desitjos comencen a fer-se realitats i estàs menys preparat del que caldria.

#27 Els Charlatans toquen the only one I know a zeleste. Tu ets allà amb els teus cabells llargs i uns pantalons terriblement vermells. La celebració de l’hedonisme. Perdudament indie.

#28 Veure l’avi assegut a la cadira de rodes però amb un somriure enorme i més viu que ningú altre. I endevinar-li la pena, que t’estalvia.

#29 Parles per telèfon i la Jana se t’apropa. Primer una passa i després l’altra. I tu somrius distretament fins que t’adones que acaba de caminar per primer cop i vols que hi torni però aquell moment ja no es tornarà a repetir. Aquell no.

#30 «M’encanta aquest començament d’Escorpions», diu la teva mare en sentir un clàssic riff a l’inici d’una cançó dels Dire Straits. Una frase que es converteix en categoria. Riure fàcil. Família.

#31 En Llach anuncia que es retira dels escenaris i tu no et vols perdre la gira i el vas a sentir a Falset esporuguit de tancar els ulls i veure-hi massa clar de tota manera.

#32 La Martina crida a mitja nit, enceneu el llumet de la tauleta i ella ve fins a la vostra habitació amb el seu coixí i el seu ninot de pelfa. S’estira entre tots dos. Us abraça ara l’un, ara l’altre amb les seves manetes tan fràgils, tan fortes, i s’adorm.

#33 Tants concerts com són possibles dels Manel en tan poc temps i trobar encara una frase que no havies sentit abans. I pensar era això. Sentir-los cantar en català sense que sembli una disfressa. I sentir-te a tu mateix bramant en comunió. Desvergonyit. A gust.

#34 Treure’t el carnet després de tants anys i passar-te hores al volant sentint la música, deixant que l’aire travessi un canal invisible de finestra a finestra. Dur-te arreu on calgui, de seguida. Primer, l’olor de cotxe vell. I després, l’olor de cotxe nou.

#35 Sou dotze, i el mestre. Més aviat profans que altra cosa. Us escolteu els uns als altres i de cada recurs nou, de cada exercici reeixit, en sabeu trobar una ximpleria que us fa riure. I tant se val que tingueu edats de tota mena, perquè sou tan còmplices que us haurà de correspondre la mateixa pena.

#36 La Judit resplendint amb l’Ona als braços. No pot parar de parlar, a la seva manera accelerada, però te l’escoltes i t'embadoques en les seves galtes encara enceses.  

#37 Amb uns amics que oblidaràs, a punt per votar la primera vegada. Partícip del joc democràtic que et fa estrenar una edat que ja no torna. Una edat que de tan esquiva, no gosa ser.

#38 Un trajecte en tren. Vies que se’n van. La seva cama sobre la teva. Compartiu un parell d’auriculars i sona una cançó que sempre us durà al mateix estiu. Us donaríeu la mà però aleshores la màgia desapareixeria. Ja no ho sabreu.

#39 Corren pel passeig, totes dues, t’han vist de lluny i vénen de seguida a abraçar-te i pujar sobre teu com si, d’alguna manera, poguessin encaixar. La seva olor t’encaterina de seguida i les fas giravoltar i riuen i fan bava i, ho saps, es quedarien suspeses en l’aire eternament.

#40 Pensaves que hauries fugit de tu mateix abans dels trenta i va resultar que allò no era res més que un solipsisme mal entès. Gairebé romàntic. Avui en fas quaranta i n’esperes quaranta més i uns altres quaranta. La immortalitat, potser.

Quaranta espelmes i el pastís tot ple de cera. Se t’ha fet curt, tan llarg com ho volies.

 

JANA 7

 

 

 

Vas arribar amb una tempesta que ja no se'n va voler anar. Però tu has estat sempre la calma, uns ulls oberts, amatents. M'has fet lleuger i alhora tan arrelat que em sé incapaç d'inventar cap fugida que no sigui per a robar una estona a la teva vora. I m'expliques com t'ha anat i em demanes què em sembla i m'agafes fort molt fort la mà o véns corrent de sobte a abraçar-me, com si respirar cada dia fos la cosa més fàcil del món. Caldria un exèrcit sencer de quaderns com aquest per mirar d'explicar-te i —encara així— no en sabria prou. Els plecs de la teva veu o aquesta cabellera elegant que vol esdevenir salvatge. Un sentit comú impropi que et fa emocionar tota sola quan gosen travessar-te les injustícies quotidianes. Les teves manetes treballant sobre el violí o el posat innocent —gairebé de rendició— quan t'adorms en el sofà mirant el televisor. La paciència inesgotable que de sobte esclata i un petit tremolor al llavi, just abans d'adonar-te que potser n'has fet un gra massa. Avui fa set anys que vas arribar i no endevino del tot si em cal celebrar aquest pas del temps tan cruel que s'endú de seguida aquella coseta esquifida que reposava només amb un pam del meu braç que la bressolava i que ara acomiado carregada amb una motxilla més gran que la seva espatlla perquè se'n va d'acampada. Però no he de celebrar els dies que oblidarem per força, sinó els dies que ets a punt d'estrenar, nous de trinca, els dies que tot just estrenes. Bufaràs les espelmes i, tots plegats, sense que ningú altre els escolti, haurem pensat el nostre desig. Un desig fet amb el teu nom, Jana.

 

 

UN CAFÈ

La convido a entrar sabent que me n’explicarà tots els detalls, fins al més ínfim. O millor: la convido a entrar, justament perquè sé que me n’explicarà fins al més ínfim detall. Amb les nenes a l’escola i la verdura bullint a l’olla, preparo un parell de ristretto i sec a esperar que l’Elsa deixi anar totes aquestes històries que li omplen el pap. Un pap lleig i desdibuixat, que ella fa de maneres de tapar amb esgarrifosos jerseis de coll alt, sigui dit de passada. No és necessari ni el més trist gest protocol·lari. De seguida m’abraona amb la seqüència dels fets que jo vull conèixer.

A les quatre i cinc d’aquesta mateixa matinada, no gaire abans que arribés una neu tèbia i esquifida que ha resultat més persistent que no s’esperava, quatre cotxes patrulla han aparcat rancuniosament al nostre carrer. De les finestres estant, de seguida ha quedat descartat que el ball de colors respongués a cap esclat festiu. El pequinès dels Carvajal de Ponce ha començat a bordar. Ha estat la Mia, que els ha obert la porta. Duia una samarreta amb dibuixos infantils no prou llarga per vestir-li les cames i uns mitjons de llana disposats a enllestir la feina. Despentinada com sovint i amb un fil de veu, ha demanat als agents si passava alguna cosa. Naturalment, que passava alguna cosa! Encara amb la mateixa disfressa, ha hagut de travessar el jardí i accedir a obrir la porta de la tanca i deixar passar als agents que s’han apressat a entrar al domicili. Pel camí, un d’ells s’ha encarregat d’evitar que el roser acabés de pansir-se per ell mateix, sec com ja estava. Un parell de policies s’ha quedat fent guàrdia, i tot fa pensar que un altre parell devia vigilar la part del darrere.  La porta, que havia quedat mig oberta, mostrava a qualsevol mirada fortuïta una entrada descoratjadament plena d’andròmines. Una bicicleta que penjava del sostre, un bagul de vímet esfilagarsat ple de roba per plegar, una torre de llibres maldant per mantenir l’equilibri i fins l’estoig del violí de la pobra Violant, que plorava dalt de tot d’unes escales insolents i pretensioses.

A aquestes alçades del relat, m’aixeco per agafar el tabac que amago rere els llibres d’amigurimi i ofereixo una cigarreta a l’Elsa que la refusa allargant-me dos dits gruixuts i prou esgrogueïts per delatar-la. Obro el finestral i permeto que l’aire glaçat entri a seure amb nosaltres i escolti amb atenció. Digues digues.

Res. La Mia ha tancat la porta i deuen haver passat com a mínim un parell d’hores eternes abans no tornés a obrir-se. En el decurs d’aquell temps espès, ha estat inevitable sentir el degoteig de sons que s’escapaven de la casa dels veïns. No és gens estrany que tots plegats els haguessin interpretat com alguna mena d’escorcoll. El que és evident és que, tot d’una, els llums de cada habitació han anat encenent-se i apagant-se com si tots plegats juguessin a fet i amagar. Alguna vegada, s’ha sentit com els aparells dels que guardaven l’entrada rebien comunicacions des de l’interior i les seves veus greus i encapsulades responien crípticament déu sap què. Tothom sap que amagaven alguna cosa. Per força. Sempre tan amables. Saludant tothom amb un somriure gentil que obligava a la resta a correspondre. Encara que fos a primera hora! Presents a cada reunió, amb preguntes massa intel·ligents i propostes que —de tan encertades— feien nosa. Per no parlar d'aquell pastís casolà d'aniversari de la nena. Com volia que ens empasséssim que aquella llepolia l'havia fet ella mateixa, a casa? I l'Olga, que és molta Olga, que li demana la recepta i ella ens la passa a totes per e-mail, tan senzill, tan natural, tan ecològic... i una merda!. I perdona. Però que aixequi la mà la mama que hagi aconseguit aquella textura esponjosa del ditxós pastís. Perquè aquestes coses es coneixen. Tard o d'hora tot es coneix.

I com que veig que això va per llarg, paro la verdura i preparo més cafè. L'Elsa treu el cap per la finestra i sento que crida justament l'Olga que ja truca al timbre. Entra esvalotada, es treu la jaqueta i li ofereixo beure. Ai nena, no tens res més sever? ja m'entens. I elles dues es piquen l'ullet i, amb el cigarret que s'acaben d'encendre, m'assenyalen l'armariet dels tresors. Posa'n més, no t'hi amoïnis, que vinc d'esmorzar fort amb la Valentina. Doncs d'això parlàvem. Increïble, no us sembla, nenes?

La Valentina diu que no se sap del cert si han trobat el cos del delicte, o com es digui. Però que han triat i remenat ja hi pots pujar de peus. És clar que, pel que m'han dit, segur que quan han acabat ho han deixat més endreçat que no ho havien trobat. I no vull dir res. Perquè jo ja entenc que hi ha qui té uns principis que no permeten tenir servei a casa, però —escolta— una noieta estrangera a hores tampoc no és cap pecat, dic jo. Sobretot si veus que no arribes i que la casa està de qualsevol manera. I consti que no ho dic jo. Que també és veritat que sempre van nets i endreçats, això sí. Portes enfora, sempre tan impecables, tan nous i tan moderns, massa i tot, ja saps que vull dir. I és que ja em diràs on es compra tota aquesta roba. Perquè aquelles botes vermelles de la Mia... si no les vaig buscar més és perquè no quedava enlloc més on buscar. I res de res. O les ulleres de la nena, no em diguis. Perquè una nena que amb ulleres i tot és guapa, mèrit de les ulleres, que no són d'aquí, això ja t'ho asseguro. Escolta, i no ho dic per res, que sembla què sé jo. Mira que sóc la primera que he dit sempre que són la família que fa més bona olor de tota l'escola. Ho he dit o no, Elsa? Ara, també et dic que igual no caldria tant, oi? A casa sempre he sentit que la canalla no ha de fer massa olor, que els altres s'hi fixen i després, tot són presses. I llavors què, eh? Es veu que menys de tres hores no hi han estat. Nosaltres dormíem que ahir el meu Nicolau va estar reunit fins tard i ja roncava abans i tot d'arribar a casa. Vull dir que si sé el que sé, i sé més del que dic, és perquè m'ho han explicat persones de confiança. Altra feina tinc jo que anar escampant enraonies. I menys amb aquest fred. Carinyo, que no gasteu calefacció en aquesta casa? En fi.

 

PENDENT DE TRAMESA

 

 

L'endemà mateix, va trucar a primera hora i, naturalment, la resposta encara fou la mateixa.

 

Resultava tan dolorosa, l'espera, que es va asseure a veure passar les hores amb l'esperança inútil que —d'alguna manera— el temps transcorregut hi podria prendre partit. Però havent triat el seu lloc preferit de tota la casa (un punt just on la llum del dia entra ferotge com una tempesta i omple sencera l'estança amb les olors de la ciutat que es lleva), havent-se fet acompanyar de la música que més aprecia, assaborint-la en aquell volum mesurat tan ple de seny, així i tot no sabia com posar-se.

 

Per això s'aixecà, atropelladament es conduí de visita als estris de cuina a la recerca d'un consol quotidià i va sentir-se satisfet d'aquell ordre preestablert, aquella pulcritud gairebé marcial. Tot seguit, entrenà les cames amb un seguit de curses tot al llarg del passadís. En un extrem, l'armari encastat que no tancava. Quinze passes més enllà, davant per davant, la paret vestida amb la reproducció d'un quadre sobrevalorat que es resistia a envellir. El rècord es trobava en deu passes i mitja, marca que havia assolit encara als dies de glòria, quan l'exercici era només esbarjo i no pas com ara, terapèutic.

 

No del tot suat, s'esbandí la cara a la pica del quarto de bany i evità mirar-se al mirall per por de descobrir l'evidència del neguit esgarrapant-li els trets de la cara. Tornà fins a la butaca que havia triat d'inici i repassà els titulars del dia al diari del dia anterior.

 

Notablement decebut per la manca de notícies rellevants, passà l'estona entretingut amb les pàgines de la programació televisiva que havia oblidat de compartir amb la seva vista. Somrigué orgullós en adonar-se que, fet i fet, com es diu sovint, poca cosa valia gaire la pena. Tret (si de cas) de la reposició d'un reportatge absurd que de tota manera —atesa la incompatibilitat entre l'hora d'emissió i la franel·la dels seus llençols— hagués obviat igualment.

 

Plegà el diari com un tovalló cap al final del diumenge i escrutà les humitats del racó que avançaven anguniosament però valentes. Hauria jugat a veure-hi formes i retrats si no fos que no és aviciat al joc, menys encara des que domesticà la imaginació quan treballava al torn de nit.

 

Finalment, amb una glopada de conyac s'engolí la vergonya i tornà a prendre el telèfon. La mateixa veu. La mateixa resposta.

L'ENTRADA QUE FA CENT

Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

GOSSOS BESSONS

Sec a les escales de la galeria i penso si aquestes columnes em sabran protegir quan pesi massa la nostàlgia de la pluja. Dos gossos bessons -gairebé tenebrosos- ressegueixen l'ombra del menjar aliè i tornen a la seva mestressa que els procura amanyacs vergonyants. Una criatura estrangera crida mentre corre d'una punta a l'altra d'aquest espai diàfan, sobretot ara que la gespa és humida. Trobarem els records adients, amagats rere les pedres que algú va restaurar a còpia de mentides i enviarem postals que els convertiran en tot allò que convé per a tot aquell a qui convingui -molt més que no pas a nosaltres-. Però no fugirem. Aquest cop ens quedarem per sempre en aquesta portada de disc compacte. Orfes de tot color, com aquell qui diu, inventarem títols originals per a cançons sense substància, que gent molt més jove que nosaltres tocarà de qualsevol manera amb instruments atrotinats que els seus germans han avorrit o instruments oblidats per un oncle bohemi a les gorfes dels avis per part de mare. I ens sentirem importants quan -asseguts al pis de dalt d'un autobús- un home brut parli sol i en poguem entendre els renecs. No podrem evitar escoltar els seus planys maleducats i farem d'un somriure el nostre secret petit. I veurem passar avions, l'un rere l'altre, com si fóssim nosaltres que ens haguéssim inventat el diluvi. Sortirà el sol per a trair-nos el discurs i tornarà la pluja com una picada d'ullet que la ciutat ja ens va prometre. No llegirem mai més si no és tan contemporani que faci mandra i tornarem a posar les nostres orelles en posició aleatòria. I ens deixarem sorprendre. I ens sorprendrem. I aleshores, finalment, tancarem el llum i la porta del balcó, passarà una ambulància a tota velocitat, i ens adormirem. Junts. Tu i jo.

TRENTA-CINC

Es passa els cabells rere les orelles però de seguida un acte reflex li fa tornar a repetir el gest, però a la inversa. Somriu. Perd la mirada en alguna altra banda que mai descobrireu i s'incorpora a la conversa a destemps però amb decisió, fent sentir la seva veu. I aleshores sembla que ja no la faríeu callar, perquè té raó, tota la raó del món. Però s'aixeca d'una revolada i enceta qualsevol altra activitat que òbviament no té relació amb la que veníeu compartint. Se n'oblida i ve a seure un cop més, encreua les cames i reprèn el fil. Més o menys. De vegades no sabríeu dir si és cert que no recorda una cosa, si és possible que sigui el primer cop que en té notícia o si és només una impostura, la màscara de filla petita que sempre pot servir d'excusa. Però fa petar la llengua i mou aquells dits fibrosos amb tanta eloqüència que endevineu què amaguen. Encara que no us hi podríeu jugar res perquè els seus ulls de mel fan riure l'habitació sencera si ella ho vol, o potser plorar, si és que s'escau. I no en podeu estar segurs, perquè mai és prou vostra, mai del tot. I més val que no us enredi en un dels seus dubtes perquè —creieu-me— us hi podeu trobar enredats abans i tot que us n'adoneu. Potser llavors pensareu que li heu vist el truc, que sabeu la fusta d'on la van tallar. No us ho cregueu. Ella enfilarà carrer avall i vosaltres romandreu encara al punt on éreu, atrapats en un nus indestriable. La mirareu i entendreu que ja no hi arribareu. Jo la vaig conèixer quan fregava l'edat que se't permet fer tot allò que ja no t'interessa de fer. Esquifida i pigada, tota esquena. Reia per qualsevol cosa i parlava a batzegades com si els mots no poguessin mantenir l'equilibri sobre aquells llavis amples. Arquejava amb insolència les celles i ara ja ha fet trenta-cinc anys.

COMIATS

Va tornar a tancar la porta sabent que aquest cop seria per sempre. Però no podia fer altra cosa, després de tots aquests anys. Els nens eren grans, malgrat que no del tot. Feia anys que tenien les cases pagades i la feina s'havia convertit en un cercle tan tancat que gairebé l'ofegava, gairebé. No era exactament el moment, n'era conscient. Però l'és mai, el moment? Sobretot si no hi ha alternativa.

S'havia provat de treure la vida i, al darrer moment, no ho havia fet. Ningú ho sabia, és clar. Hi ha moltes coses d'ella que ningú no sap. Sempre ha estat així. D'altra banda, si ho hagués explicat, o bé no se l'haurien cregut o bé la tindrien per la covarda que efectivament deu ser. Però ho havia provat de debò. Havia pujat allà dalt amb el cotxe i es va prendre tota aquella colla de comprimits. Repenjada al cotxe, va fumar tres, quatre, cinc cigarretes. Va prémer la clau i el cotxe va grinyolar abans de tancar-se. Va caminar fins al picat, del tot disposada a llençar-se daltabaix. Però no va poder. Així de senzill. O de complicat. Us prendria el pèl si expliqués que va pensar en els tres nanos o en ell. No hi va haver cap visió ni cap reflexió profunda. I tampoc no li va faltar l'atreviment. No havia tingut mai por, ella. Havia estat educada per a governar el món i l'hauria governat si no hagués nascut a províncies i no s'hagués hagut de fer càrrec de la clínica. Simplement va tornar al cotxe i va conduir fins a casa, abaltida encara per l'efecte dels caramelets.

A la seva edat, tot era tan al seu lloc que resultava incomprensible trobar-se d'aquella manera. Amb les mans al volant, de tota manera, s'alegrava de no haver deixat cap missatge, de no haver provat patèticament d'explicar-se en una nota massa evident. No era al barranc, sinó al cotxe. De fet, qui es pot culpar d'allò que no es pot explicar? Ho sap, no hi ha pena sense dol ni culpa. Ni tampoc culpa, sense supòsit de fet. No hi pot haver preguntes sense respostes. Si més no, esdevé tan estúpid mirar de qüestionar-les, oi? No, ella tampoc ho sabia. No, ella tampoc ho entenia. És tan senzill com que tot s'havia acabat. No el matrimoni. Tot. Ell no en tenia la culpa, ni els seus pares, ni aquella canalla de postal que havia anat fent grans. El petit anava pels deu. Deu anys! No, ningú no té la culpa de res. Mai. I no obstant això, no podia continuar. No trobava sentit a res, ni tan sols un sentit petit on arrapar-se. Viure, certament, no valia la pena. Però de tota manera, la seva meitat raonada i científica oferí probablement una lògica irrefutable. Una cosa és engegar-ho tot a la merda i una altra de molt diferent és convertir-se en la causa per a tots els traumes familiars. Un excés de protagonisme que no fa per ella. No en vol de protagonisme. Esborrar-se, vol.

—te'n vas?

—...

—no dius adéu als nens?

—...

—no vols dir adéu als nens?

—...

—com pots anar-te'n, així, sense ni tan sols dir adéu als nens?

—...

—és de debò, que te'n vas?

—...

—i no diràs res als nens?

—...

—Ets ben boja, ho saps, oi?

—...