PELS SEGLES DELS SEGLES

—com sovint

—com sempre, de fet.

—sempre, vols dir?

—sempre.

—Al principi potser no. O no tant, si més no.

—Al principi també. Al principi, ara i sempre.

—I pels segles dels segles.

—I pels segles dels segles.

—I tanmateix, al mateix lloc.

—No exactament el mateix.

—Vull dir, al lloc on érem.

—Mai tornarem a ser al mateix lloc.

—Podríem resseguir el camí de pedretes.

—Jo volia pedretes. Tu et vas endur molletes de pa.

—Encara hi serien.

—No hi poden ser.

—Podríem provar-ho.

—Ja està tot provat, no et sembla?

—Pels segles dels segles?

—Pels segles dels segles.

—...

—...

—Encara recordo el dia que vau arribar.

—Jo no, la veritat.

—Havíem sentit tant a parlar de vosaltres.

—No sé perquè vam arribar més tard.

—Vam perdre dos dies.

—O potser els vam guanyar.

—I després encara en vam perdre un parell més, abans no va ploure.

—Va ploure molt.

—Moltíssim.

—Semblava que tot s'ho enduria.

—Tot s'ho va endur.

—No hi estic d'acord.

—Mai estàs d'acord.

 

 

 



UN CAFÈ

La convido a entrar sabent que me n’explicarà tots els detalls, fins al més ínfim. O millor: la convido a entrar, justament perquè sé que me n’explicarà fins al més ínfim detall. Amb les nenes a l’escola i la verdura bullint a l’olla, preparo un parell de ristretto i sec a esperar que l’Elsa deixi anar totes aquestes històries que li omplen el pap. Un pap lleig i desdibuixat, que ella fa de maneres de tapar amb esgarrifosos jerseis de coll alt, sigui dit de passada. No és necessari ni el més trist gest protocol·lari. De seguida m’abraona amb la seqüència dels fets que jo vull conèixer.

A les quatre i cinc d’aquesta mateixa matinada, no gaire abans que arribés una neu tèbia i esquifida que ha resultat més persistent que no s’esperava, quatre cotxes patrulla han aparcat rancuniosament al nostre carrer. De les finestres estant, de seguida ha quedat descartat que el ball de colors respongués a cap esclat festiu. El pequinès dels Carvajal de Ponce ha començat a bordar. Ha estat la Mia, que els ha obert la porta. Duia una samarreta amb dibuixos infantils no prou llarga per vestir-li les cames i uns mitjons de llana disposats a enllestir la feina. Despentinada com sovint i amb un fil de veu, ha demanat als agents si passava alguna cosa. Naturalment, que passava alguna cosa! Encara amb la mateixa disfressa, ha hagut de travessar el jardí i accedir a obrir la porta de la tanca i deixar passar als agents que s’han apressat a entrar al domicili. Pel camí, un d’ells s’ha encarregat d’evitar que el roser acabés de pansir-se per ell mateix, sec com ja estava. Un parell de policies s’ha quedat fent guàrdia, i tot fa pensar que un altre parell devia vigilar la part del darrere.  La porta, que havia quedat mig oberta, mostrava a qualsevol mirada fortuïta una entrada descoratjadament plena d’andròmines. Una bicicleta que penjava del sostre, un bagul de vímet esfilagarsat ple de roba per plegar, una torre de llibres maldant per mantenir l’equilibri i fins l’estoig del violí de la pobra Violant, que plorava dalt de tot d’unes escales insolents i pretensioses.

A aquestes alçades del relat, m’aixeco per agafar el tabac que amago rere els llibres d’amigurimi i ofereixo una cigarreta a l’Elsa que la refusa allargant-me dos dits gruixuts i prou esgrogueïts per delatar-la. Obro el finestral i permeto que l’aire glaçat entri a seure amb nosaltres i escolti amb atenció. Digues digues.

Res. La Mia ha tancat la porta i deuen haver passat com a mínim un parell d’hores eternes abans no tornés a obrir-se. En el decurs d’aquell temps espès, ha estat inevitable sentir el degoteig de sons que s’escapaven de la casa dels veïns. No és gens estrany que tots plegats els haguessin interpretat com alguna mena d’escorcoll. El que és evident és que, tot d’una, els llums de cada habitació han anat encenent-se i apagant-se com si tots plegats juguessin a fet i amagar. Alguna vegada, s’ha sentit com els aparells dels que guardaven l’entrada rebien comunicacions des de l’interior i les seves veus greus i encapsulades responien crípticament déu sap què. Tothom sap que amagaven alguna cosa. Per força. Sempre tan amables. Saludant tothom amb un somriure gentil que obligava a la resta a correspondre. Encara que fos a primera hora! Presents a cada reunió, amb preguntes massa intel·ligents i propostes que —de tan encertades— feien nosa. Per no parlar d'aquell pastís casolà d'aniversari de la nena. Com volia que ens empasséssim que aquella llepolia l'havia fet ella mateixa, a casa? I l'Olga, que és molta Olga, que li demana la recepta i ella ens la passa a totes per e-mail, tan senzill, tan natural, tan ecològic... i una merda!. I perdona. Però que aixequi la mà la mama que hagi aconseguit aquella textura esponjosa del ditxós pastís. Perquè aquestes coses es coneixen. Tard o d'hora tot es coneix.

I com que veig que això va per llarg, paro la verdura i preparo més cafè. L'Elsa treu el cap per la finestra i sento que crida justament l'Olga que ja truca al timbre. Entra esvalotada, es treu la jaqueta i li ofereixo beure. Ai nena, no tens res més sever? ja m'entens. I elles dues es piquen l'ullet i, amb el cigarret que s'acaben d'encendre, m'assenyalen l'armariet dels tresors. Posa'n més, no t'hi amoïnis, que vinc d'esmorzar fort amb la Valentina. Doncs d'això parlàvem. Increïble, no us sembla, nenes?

La Valentina diu que no se sap del cert si han trobat el cos del delicte, o com es digui. Però que han triat i remenat ja hi pots pujar de peus. És clar que, pel que m'han dit, segur que quan han acabat ho han deixat més endreçat que no ho havien trobat. I no vull dir res. Perquè jo ja entenc que hi ha qui té uns principis que no permeten tenir servei a casa, però —escolta— una noieta estrangera a hores tampoc no és cap pecat, dic jo. Sobretot si veus que no arribes i que la casa està de qualsevol manera. I consti que no ho dic jo. Que també és veritat que sempre van nets i endreçats, això sí. Portes enfora, sempre tan impecables, tan nous i tan moderns, massa i tot, ja saps que vull dir. I és que ja em diràs on es compra tota aquesta roba. Perquè aquelles botes vermelles de la Mia... si no les vaig buscar més és perquè no quedava enlloc més on buscar. I res de res. O les ulleres de la nena, no em diguis. Perquè una nena que amb ulleres i tot és guapa, mèrit de les ulleres, que no són d'aquí, això ja t'ho asseguro. Escolta, i no ho dic per res, que sembla què sé jo. Mira que sóc la primera que he dit sempre que són la família que fa més bona olor de tota l'escola. Ho he dit o no, Elsa? Ara, també et dic que igual no caldria tant, oi? A casa sempre he sentit que la canalla no ha de fer massa olor, que els altres s'hi fixen i després, tot són presses. I llavors què, eh? Es veu que menys de tres hores no hi han estat. Nosaltres dormíem que ahir el meu Nicolau va estar reunit fins tard i ja roncava abans i tot d'arribar a casa. Vull dir que si sé el que sé, i sé més del que dic, és perquè m'ho han explicat persones de confiança. Altra feina tinc jo que anar escampant enraonies. I menys amb aquest fred. Carinyo, que no gasteu calefacció en aquesta casa? En fi.

 

POSTAL #14

 



Per primer cop des que sóc aquí, no he enviat la lectura. He sortit fins a cinc ocasions sense altra sort que el convenciment que no podria ser. Neva de dijous passat i no sembla que vulgui parar. O potser no li és permès. He arribat fins a la foradada però, a partir d'aquell punt, la neu m'arribava més amunt dels genolls i m'he adonat que havia començat a cantar. Una cançó infantil. I malgrat tot, era incapaç de recordar-ne la lletra i començava un i mil cops sense arribar a teixir el text convenient. He decidit assenyadament fer mitja volta. I ara la neu ja barra la porta i és segur que no podré acabar la feina. Per molt que sigui absolutament necessari. Escric encongit al racó que m'ha adoptat. Una trompeta a punt d'esgotar-se, des de Tokio, explica gairebé totes les coses que els teus ulls una vegada van prometre.

 

PENDENT DE TRAMESA

 

 

L'endemà mateix, va trucar a primera hora i, naturalment, la resposta encara fou la mateixa.

 

Resultava tan dolorosa, l'espera, que es va asseure a veure passar les hores amb l'esperança inútil que —d'alguna manera— el temps transcorregut hi podria prendre partit. Però havent triat el seu lloc preferit de tota la casa (un punt just on la llum del dia entra ferotge com una tempesta i omple sencera l'estança amb les olors de la ciutat que es lleva), havent-se fet acompanyar de la música que més aprecia, assaborint-la en aquell volum mesurat tan ple de seny, així i tot no sabia com posar-se.

 

Per això s'aixecà, atropelladament es conduí de visita als estris de cuina a la recerca d'un consol quotidià i va sentir-se satisfet d'aquell ordre preestablert, aquella pulcritud gairebé marcial. Tot seguit, entrenà les cames amb un seguit de curses tot al llarg del passadís. En un extrem, l'armari encastat que no tancava. Quinze passes més enllà, davant per davant, la paret vestida amb la reproducció d'un quadre sobrevalorat que es resistia a envellir. El rècord es trobava en deu passes i mitja, marca que havia assolit encara als dies de glòria, quan l'exercici era només esbarjo i no pas com ara, terapèutic.

 

No del tot suat, s'esbandí la cara a la pica del quarto de bany i evità mirar-se al mirall per por de descobrir l'evidència del neguit esgarrapant-li els trets de la cara. Tornà fins a la butaca que havia triat d'inici i repassà els titulars del dia al diari del dia anterior.

 

Notablement decebut per la manca de notícies rellevants, passà l'estona entretingut amb les pàgines de la programació televisiva que havia oblidat de compartir amb la seva vista. Somrigué orgullós en adonar-se que, fet i fet, com es diu sovint, poca cosa valia gaire la pena. Tret (si de cas) de la reposició d'un reportatge absurd que de tota manera —atesa la incompatibilitat entre l'hora d'emissió i la franel·la dels seus llençols— hagués obviat igualment.

 

Plegà el diari com un tovalló cap al final del diumenge i escrutà les humitats del racó que avançaven anguniosament però valentes. Hauria jugat a veure-hi formes i retrats si no fos que no és aviciat al joc, menys encara des que domesticà la imaginació quan treballava al torn de nit.

 

Finalment, amb una glopada de conyac s'engolí la vergonya i tornà a prendre el telèfon. La mateixa veu. La mateixa resposta.

POSTAL #13

 

 

Una boira espessa ha emmalaltit sobre l'estany i fa una estona que remuga sense gosar bellugar-se. Diries que és conscient que la pluja no pot tardar i per això s'espera. Com que resulta impossible distingir més enllà d'una estona, he posat música. Res extraordinari. Hi ha una capsa de discos que ja eren aquí quan jo vaig arribar, però que fins ahir no havia saludat. He descobert que algú que em va precedir devia enamorar-se del jazz. I malgrat tot, l'amor suprem encara és aquí. Brut de pols dins d'una capsa de cartró.  



L'ENTRADA QUE FA CENT

Passejar per una ciutat estrangera durant hores, i oblidar-se que l’hora de dinar s’ha quedat adormida a l’hotel, que ja arribarà a temps de sopar. Fer fotos de racons i parets, de cels ennuvolats i aigües narcisistes, per a acabar oblidant —de tota manera—. Entrar en una llibreria, regirar els llibres pel davant i pel darrere i castigar-los en fila índia davant de la caixa, en quantitats gairebé excèntriques. Seure al menjador, encara per vestir, a llegir durant l’estona que li cal a l'aigua per a arrencar el bull a la cuina, sense badar boca. Aixecar-nos alhora, per tirar la pasta. Somriure abans de seure altra volta a acabar el capítol i no sentir res més que un gos veí o el tràfec dels cotxes destorbant el centre. Anar a dormir tard, molt tard. Deixar els plats per fer. O anar a dormir aviat, molt aviat. La cuina neta, tan endreçada. No aixecar-se fins que no sigui absolutament indispensable. Potser fer l’amor, amb la porta oberta i els ulls mig aclucats. Anar al teatre, porucs de son, i embadocar-se a la sortida veient sortir el repartiment vestit de carrer. Aleshores seure a fer un cafè amb llet i demanar un altre sobret de sucre al cambrer, que ja venia. Parlar per telèfon fins a esgotar la bateria d’un aparell que és massa gros per a ser un mòbil. Riure de qualsevol cosa, abans i tot d’acabar d’explicar-la. Pujar al tren de sobte, per veure les vies passar. O dur el cotxe per carrers desconeguts i descobrir balcons i roba estesa. Escriure tota la nit, una col·lecció sencera de nits. Decidir sobre la marxa, tan depressa que provoqui vertigen. Però desdir-se’n de seguida, sense por. Llençar-se en teories sense paracaigudes i rendir-se a les idees més inversemblants però tan ben raonades que facin patxoca. Escoltar música amb devoció, orgullosament i natural. Tornar a escoltar la mateixa música amb més devoció encara, naturalment i orgullós. Recordar els títols i l’ordre de cada cançó i conèixer l’autor de la portada i el gir metafòric. Provar un verí no massa traïdor i després un altre encara menys fatídic. Deixar-ho córrer. Traspassar sense mirar. Beure aigua de l’aixeta. Menystenir les hores. Menystenir els dies. Menystenir els anys. Fins que el naixement de les teves filles prenyi la teva vida de sentit. I acabar d’escriure això, i somriure.  

 

POSTAL #12

Vaig omplir de seguida el quadern, com un calaix buit en una merceria. Crec que no tinc dret a encetar-ne un segon, així que obvio les paraules que se m'acumulen per tots els racons. L'excusa, l'he trobada en la llenya que em cal començar a recollir, si no és que vull trobar-me l'hivern a sobre. Aquí dalt fa molt fred. Per desgràcia, no prou per a glaçar la memòria. Avui, he reparat jo mateix l'aparell de les mesures. He aprofitat tota la llum d'un migdia per a esbudellar-lo i se m'ha rendit. Ara que li conec el cor, ja no podrà defugir-me. No n'estic segur, però diria que —mentre sóc fora— un animal festeja la casa.

MASSA EVIDENT

-Doncs no ho entenc.

-On és la diferència?

-Què vols dir?

-Mai no entens res.

-Potser és que no t'expliques.

-Potser és això.

-Jo m'hi esforço. És evident.

-Sí. Tota tu ets evident.

-No pas com tu. Que ets tan enigmàtic.

-No et pensis. Ja fa temps que estic massa resolt i tot.

-Això. Enigmàtic i metafòric.

-En qualsevol cas, no ho entens. No cal que hi donem més voltes.

-Depèn. Sovint em cal un motiu per a fer les coses. Sovint.

-Vols dir?

-Vull dir que —veient-te aquí assegut— m'adono que només sovint, no sempre, de fet.

-Mires d'ofendre'm, potser?

-No. Els dies de l'odi ja van ser convenientment emmagatzemats.

-Potser convindria anar desempaquetant algunes coses, no et sembla?

-Potser en vam deixar massa per embalar, diria jo.

-"coses que es van perdre a la mudança", bon títol per a alguna cosa, oi?

-Una mica massa evident. Per ser tu, vull dir.

-Una mica massa rebuscat. Perquè tu l'entenguis, vull dir.

-Quin any vas acabar la carrera, tu?

-Per què ho preguntes?

-Per saber-ho i prou.

-El mateix any que tu, suposo.

-No, el mateix any no. Aleshores ja era més jove que tu, recordes?

-No sé on vols anar a parar.

-Que no és evident?

-Doncs mira, ara vaig ben perdut.

-Com les coses de la mudança, ja veus.

-Quan vols, ets ben malparida, no trobes?

-Només quan vull.

-Vols que torni a començar?

-Sí, si us plau.

 

 

 

POSTAL #11

Una sèrie de pluges enutjades m'ha vingut a visitar. Em fa difícil la feina, però me'n surto. Per distreure'm, he començat un registre de paraules que ella no devia arribar a conèixer. De seguida que se m'acudeixen, les escric en un quadern com aquells que tu empraves. Me l'he fet pujar expressament. Potser més endavant m'entretindré a posar-hi un ordre, alfabètic suposo. De moment, encara són un camp de batalla. Hi ha cops que em vénen tants mots al cap que em veig obligat a aturar el bolígraf. Hi ha anotacions que m'estiren un somriure. D'altres, en canvi, m'omplen l'estómac de pedres. 

GOSSOS BESSONS

Sec a les escales de la galeria i penso si aquestes columnes em sabran protegir quan pesi massa la nostàlgia de la pluja. Dos gossos bessons -gairebé tenebrosos- ressegueixen l'ombra del menjar aliè i tornen a la seva mestressa que els procura amanyacs vergonyants. Una criatura estrangera crida mentre corre d'una punta a l'altra d'aquest espai diàfan, sobretot ara que la gespa és humida. Trobarem els records adients, amagats rere les pedres que algú va restaurar a còpia de mentides i enviarem postals que els convertiran en tot allò que convé per a tot aquell a qui convingui -molt més que no pas a nosaltres-. Però no fugirem. Aquest cop ens quedarem per sempre en aquesta portada de disc compacte. Orfes de tot color, com aquell qui diu, inventarem títols originals per a cançons sense substància, que gent molt més jove que nosaltres tocarà de qualsevol manera amb instruments atrotinats que els seus germans han avorrit o instruments oblidats per un oncle bohemi a les gorfes dels avis per part de mare. I ens sentirem importants quan -asseguts al pis de dalt d'un autobús- un home brut parli sol i en poguem entendre els renecs. No podrem evitar escoltar els seus planys maleducats i farem d'un somriure el nostre secret petit. I veurem passar avions, l'un rere l'altre, com si fóssim nosaltres que ens haguéssim inventat el diluvi. Sortirà el sol per a trair-nos el discurs i tornarà la pluja com una picada d'ullet que la ciutat ja ens va prometre. No llegirem mai més si no és tan contemporani que faci mandra i tornarem a posar les nostres orelles en posició aleatòria. I ens deixarem sorprendre. I ens sorprendrem. I aleshores, finalment, tancarem el llum i la porta del balcó, passarà una ambulància a tota velocitat, i ens adormirem. Junts. Tu i jo.

TRENTA-CINC

Es passa els cabells rere les orelles però de seguida un acte reflex li fa tornar a repetir el gest, però a la inversa. Somriu. Perd la mirada en alguna altra banda que mai descobrireu i s'incorpora a la conversa a destemps però amb decisió, fent sentir la seva veu. I aleshores sembla que ja no la faríeu callar, perquè té raó, tota la raó del món. Però s'aixeca d'una revolada i enceta qualsevol altra activitat que òbviament no té relació amb la que veníeu compartint. Se n'oblida i ve a seure un cop més, encreua les cames i reprèn el fil. Més o menys. De vegades no sabríeu dir si és cert que no recorda una cosa, si és possible que sigui el primer cop que en té notícia o si és només una impostura, la màscara de filla petita que sempre pot servir d'excusa. Però fa petar la llengua i mou aquells dits fibrosos amb tanta eloqüència que endevineu què amaguen. Encara que no us hi podríeu jugar res perquè els seus ulls de mel fan riure l'habitació sencera si ella ho vol, o potser plorar, si és que s'escau. I no en podeu estar segurs, perquè mai és prou vostra, mai del tot. I més val que no us enredi en un dels seus dubtes perquè —creieu-me— us hi podeu trobar enredats abans i tot que us n'adoneu. Potser llavors pensareu que li heu vist el truc, que sabeu la fusta d'on la van tallar. No us ho cregueu. Ella enfilarà carrer avall i vosaltres romandreu encara al punt on éreu, atrapats en un nus indestriable. La mirareu i entendreu que ja no hi arribareu. Jo la vaig conèixer quan fregava l'edat que se't permet fer tot allò que ja no t'interessa de fer. Esquifida i pigada, tota esquena. Reia per qualsevol cosa i parlava a batzegades com si els mots no poguessin mantenir l'equilibri sobre aquells llavis amples. Arquejava amb insolència les celles i ara ja ha fet trenta-cinc anys.

SENSE VOLER

Sense voler, ens ha sortit altra volta
un estiu aigualit i ple de sal.
Provaràs debades de retratar-lo
-perfumada de bones intencions-
enfilada dalt d'una ombra
resseguint cada detall.

Sense voler, no obstant, ja serem fora.
Tancats els ulls, els llençols rebregats.
Hi haurà una sorra guardant-nos la por
que seguirà amarga el pas dels avions.
No dirà res del què callo
però parlarà amb precisió.

Sense voler, haurem covat l'arròs
abans i tot de tirar-lo.

POSTAL #10

Només cal que cada dia a les vuit faci la lectura i n'enviï els resultats. Això i prou. La casa és menuda, gairebé una cel·la. Però res no hi manca. Hi ha un finestró que pareix el dia cada matí. Aleshores surto i camino fins a l'instrumental. Prenc notes, fumo una cigarreta, i torno de seguida a acabar la feina davant del teclat. la resta d'hores són un regal per a mi sol, que jo administro gelosament. sense voler, m'he anat confegint unes rutines que compleixo amb rigor matemàtic. Sóc lliure d'ensinistrar-me. I m'ensinistro lliurement.

COMIATS

Va tornar a tancar la porta sabent que aquest cop seria per sempre. Però no podia fer altra cosa, després de tots aquests anys. Els nens eren grans, malgrat que no del tot. Feia anys que tenien les cases pagades i la feina s'havia convertit en un cercle tan tancat que gairebé l'ofegava, gairebé. No era exactament el moment, n'era conscient. Però l'és mai, el moment? Sobretot si no hi ha alternativa.

S'havia provat de treure la vida i, al darrer moment, no ho havia fet. Ningú ho sabia, és clar. Hi ha moltes coses d'ella que ningú no sap. Sempre ha estat així. D'altra banda, si ho hagués explicat, o bé no se l'haurien cregut o bé la tindrien per la covarda que efectivament deu ser. Però ho havia provat de debò. Havia pujat allà dalt amb el cotxe i es va prendre tota aquella colla de comprimits. Repenjada al cotxe, va fumar tres, quatre, cinc cigarretes. Va prémer la clau i el cotxe va grinyolar abans de tancar-se. Va caminar fins al picat, del tot disposada a llençar-se daltabaix. Però no va poder. Així de senzill. O de complicat. Us prendria el pèl si expliqués que va pensar en els tres nanos o en ell. No hi va haver cap visió ni cap reflexió profunda. I tampoc no li va faltar l'atreviment. No havia tingut mai por, ella. Havia estat educada per a governar el món i l'hauria governat si no hagués nascut a províncies i no s'hagués hagut de fer càrrec de la clínica. Simplement va tornar al cotxe i va conduir fins a casa, abaltida encara per l'efecte dels caramelets.

A la seva edat, tot era tan al seu lloc que resultava incomprensible trobar-se d'aquella manera. Amb les mans al volant, de tota manera, s'alegrava de no haver deixat cap missatge, de no haver provat patèticament d'explicar-se en una nota massa evident. No era al barranc, sinó al cotxe. De fet, qui es pot culpar d'allò que no es pot explicar? Ho sap, no hi ha pena sense dol ni culpa. Ni tampoc culpa, sense supòsit de fet. No hi pot haver preguntes sense respostes. Si més no, esdevé tan estúpid mirar de qüestionar-les, oi? No, ella tampoc ho sabia. No, ella tampoc ho entenia. És tan senzill com que tot s'havia acabat. No el matrimoni. Tot. Ell no en tenia la culpa, ni els seus pares, ni aquella canalla de postal que havia anat fent grans. El petit anava pels deu. Deu anys! No, ningú no té la culpa de res. Mai. I no obstant això, no podia continuar. No trobava sentit a res, ni tan sols un sentit petit on arrapar-se. Viure, certament, no valia la pena. Però de tota manera, la seva meitat raonada i científica oferí probablement una lògica irrefutable. Una cosa és engegar-ho tot a la merda i una altra de molt diferent és convertir-se en la causa per a tots els traumes familiars. Un excés de protagonisme que no fa per ella. No en vol de protagonisme. Esborrar-se, vol.

—te'n vas?

—...

—no dius adéu als nens?

—...

—no vols dir adéu als nens?

—...

—com pots anar-te'n, així, sense ni tan sols dir adéu als nens?

—...

—és de debò, que te'n vas?

—...

—i no diràs res als nens?

—...

—Ets ben boja, ho saps, oi?

—...

POSTAL #9

Fa quinze dies que no m'aturo enlloc que no sigui a omplir el dipòsit o menjar alguna cosa. I, fins i tot aleshores, evito mirar als ulls de qui em despatxa. El meu silenci no és un càstig, ni tampoc una presó. Tot de sobte és com si em sobressin les paraules, o més aviat tot al contrari, com si fos massa feixuc trobar exactament el mot adequat. Els pobles i les ciutats se m'escolen a les cues dels ulls. Potser perquè em terroritza la idea que no sabria tornar a engegar. Conec el dia que sóc. Reconec cada paisatge.

DEMÀ JA HO VEUREM

He sentit a dir que tornes a tenir vint anys. Entendràs que la gent parli molt i el cert és que mai estàs segur de fins a quin punt has de donar per certa una informació o altra. Per això em dirigeixo directament i sense embuts a tu. Però, digues, ha estat així de cop i volta o bé hi ha alguna mena de pacte poc convencional del qual hi ha enraonies escampades arreu? I com va anar, doncs? Et vas llevar un matí i, en mirar-te al mirall, vas comprovar que t'havien escapçat la maduresa del rostre, que gaudies d'una agilitat i una fermesa que havies oblidat? I la pell? La pell no oblida. Em pregunto si encara conserves aquella cicatriu deliciosa de la galta esquerra, la del maleït accident. Suposo que et deuen haver tornat aquella teva mirada entre innocent i maliciosa que jo adorava. De tota manera, em preocupa el fet que que juntament amb l'edat se t'hagin endut la memòria recent, perquè en aquests darrers anys —no ens en podem amagar— n'han passat de tots colors. Per tothom, vull dir. Coses que ningú de nosaltres no hauria d'oblidar mai. I tindràs tota la raó si em dius que també hi ha hagut estius d'un blau lluminós. Justament per aquest aquest motiu em sabria greu si no en conservessis —si més no— l'expressió. El record d'un record, ni que fos. I la canalla, com s'ho ha pres? Perquè existeixen encara, oi? Em costaria imaginar-te sense aquell parell de marrecs cridant el teu nom a totes hores. I el teu home què n'ha dit? Ja se'n sap avenir? Al cap i a la fi, m'afiguro que no deu ser una cosa temporal sinó més aviat com si tornessis a començar però des del mateix lloc on ja havies arribat. Ja sé que no ve al cas, però no em faria res tornar-te a veure amb la mateixa edat que tenies aleshores, quan et vaig conèixer. Encara que, ben mirat, per mi sempre tindràs aquells vint anys i el mateix vestit vermell una mica curt. No sé tu què en penses, però vols dir que has fet massa bon tracte? Mira, saps una cosa, jo m'he tret la barba aquest matí. Sí. Ja sé que no és el mateix. Potser avui no em posaré corbata i entraré a sala amb cos de camisa sota la toga. Demà ja ho veurem.

POSTAL #8

Per primera vegada (segona, de fet, oi?), he dormit en el cotxe. Feia una eternitat que conduïa per una carretera infinitament idèntica, començaven a pesar les parpelles i no semblava que la cosa hagués de canviar. Cap llum. Cap moviment. Res que no fos Nick Cave anguniejant la nit que, tard o d'hora, s'ha contagiat d'aquell retorn per a no acabar. La pluja m'ha fet decidir. M'he aturat allà mateix i he deixat que la son em vencés. M'ha despertat una llengua de vellut que abrillantava el vidre de la meva finestra i compassava un esquellot.

AMOR GEGANT

La Susi Miller viu sola en un  pis massa gran. un ficus salvatge al pati i dos cactus esquifits devora l'ordinador. Al gerro del passadís, fa temps que s'hi exclamen unes gerberes pansides. La nevera buida, els cendrers plens. Cuida les bèsties dels veïns perquè mai no troba un no per resposta, però és al·lèrgica al pèl i li fan por la majoria d'animals.

Va arribar a la ciutat pensant que, per fi, hom entendria per a què estava feta però, després de tots aquest anys, ha estat ella qui ho ha entès. Per això cuida una senyora gran i ja no es presenta a cap càsting. Encara es pinta el cabell, s'arregla les ungles i continua fent dieta perquè ja és un costum. De vegades, a la peixateria, interpreta l'estudiant curiosa i innocent amb l'accent provincià que ella va perdre de seguida i d'altres, passeja per la ciutat badocament com una turista estrangera i pregunta als vianants per una plaça o un monument. De fet, ben mirat, mai no ha deixat d'actuar. Fins i tot a casa quan ningú la mira. Canta a la dutxa i balla pel passadís. Però ja sap que el tren de l'eternitat no es va aturar a la seva estació.

I no em mal interpreteu, coneix perfectament la línia que separa realitat i ficció. Massa que la coneix. Que si encara es fa dir Susi Miller és més per mandra que per altra motiu de pes. Distingeix perfectament l'ara i l'aquí. Justament per això, quan es va enamorar del Carrasclet, va córrer a demanar hora al centre de salut mental. Naturalment, quan va començar a explicar la història a la doctora, ella mateixa va veure que tot plegat no tenia ni cap ni peus i va acceptar de bon grat el tractament farmacològic que li van receptar. Però fou debades.

Tot va esclatar per la festa major. Ella voltava pel centre només per amarar-se del xivarri i les rialles dels demés quan el va veure entrar a la Plaça del Mercadal. Tan alt i tan guapo. Amb aquell pas elegant i la gorra musca. Ell no la va veure, ni falta hi va fer perquè ella no va apartar la mirada ni un segon d'aquells ulls nostàlgics, d'aquella patilla impecable. Ni durant la tronada no va parpellejar ni mig alè per por de perdre puntada. S'hi va apropar, li acaronà la mà, feu fotografies amb el telèfon mòbil i seguí amb atenció les seves passes de ball i el compàs dels músics que l'amanyagaven. Quan el gegant començà la retirada, ella el seguí fins al final, fins a darrera hora. I no se'n tornà a casa fins que l'última escletxa del local fou forrellada. Un cop en el seu menjador, s'empassa sencera la programació de la televisió local només per la possibilitat que el seu enamorat hi sortís, ni que fos en un trist fotograma. La nit fou llarga. llarguíssima.

L'endemà i la resta de dies de festa no li van poder posar falta ni una sola vegada. Va arrossegar la senyora ben endiumenjada en la cadira de rodes i gairebé va acampar en el centre de la ciutat. Aprengué de memòria el gest i la traça d'aquell gegant encantador que la feia glatir. Comprà tot el marxandatge existent i carregà amb ella la càmera de vídeo per tal de retratar per sempre més els moviments d'aquell adonis. Hagués perdut la vista de tan a prop com repassava l'aparell de televisor a l'hora de dinar i en les vesprades, quan el seu Carrasclet ja era desat. Però certament les hores passen i els dies s'empenyen els uns als altres com la mainada al pati de l'escola, i lluny de defugir la seva responsabilitat, s'enrolà en la colla gegantera i s'oferí voluntària per a refer i arranjar tot allò que s'escaigués. Així, en el decurs de la quotidianitat, aconseguí més d'una estona d'intimitat amb el seu noi que —ni per aquestes— no badava boca davant les insistències de la Susi Miller.

Feu servir l'any sencer per a posar-se en forma i, en les sortides, ningú que no fos ella va carregar a les espatlles els quatre metres del seu amor de polièster. Hagués mossegat si algú altre hagués gosat introduir-se en el seu interior. Era seu i per a ella. Només seu i només per a ella. No patiu, seguia prenent la medicació no fos cas que tot plegat se n'anés de mare però el cert és que no es poden adulterar els sentiments amb píndoles de colors. Per tal de posar seny i ensinistrar la rauxa, feu de maneres per conèixer el noi que havia servit de model en el seu dia. Ni punt de comparació. El seu era alt i fort, un home de debò, no com l'altre que fins i tot duia ulleres. I què? La història va plena d'amors platònics. Que potser fa mal a algú, ella, amb el seu amor no correspost? És evident que la meitat de dones que fan cua rere ella a la caixa del supermercat no són pas més correspostes del que ella ho és quan el manso s'aixeca i branda el trabuc. D'altra banda, tampoc no n'ha fet mai cap proclama. Tret de la doctora i la senyora, ningú ha sentit mai ni mitja paraula del seu amor incondicional. Amb la doctora, fa temps que no hi parla més enllà de les quatre ximpleries que l'altra vol sentir, i avall va. Amb la senyora, en canvi, s'esplaia a gust. Com que la pobra ja no toca vores, ella l'encaterina amb les històries del seu estimat. Un cop, fins i tot li'n va ensenyar una foto que sempre duu al moneder.

L'estiu passat va llogar el pis del costat del local i es va fer fer una porta que hi connecta directament i en secret. Només cal ser curosa a primera hora i llevar-se quan cal perquè ningú t'enxampi. I tots contents. De seguida que arriba a casa es posa còmoda i se'n va de seguida amb el seu gegant. Hi ha vegades que fins i tot s'arrauleix dintre seu i xiuxiueja petites paraules d'amor garrapinyades, rucades per a ells dos sols. Després, li explica com li ha anat el dia. Que les cames li fan figa, que la senyora cada dia pesa més i que,  a la perfumeria, han acabat el vermell rus que ella fa anys que fa servir per vestir-se els llavis però la setmana que ve ja en tornaran a tenir. I, entre una cosa i l'altra, li ve la son i li agafa la mà. I prou que ho sap que és impossible però juraria que ell mou els dits, distretament però melosa. I ella es deixa fer i prefereix no fer anar la raó que tot ho embruta. I passa la vida, com qui no vol la cosa.

POSTAL #7

Ahir vaig tornar a la carretera. Em va semblar que havia arribat el moment. Durant el ball, va arrencar a ploure sobtadament, amb violència. Abans que l'aigua arribés a l'empedrat, la pluja havia fet de la plaça un desert. La gent havia escampat en totes direccions a recer, amb els seus. L'orquestra, en canvi, va acabar de tocar la peça que interpretava, potser perquè sortir de la partitura que ha escrit algú altre no resulta fàcil. I aquella melodia per a mi sol, moll sota el diluvi, em va acabar de convèncer que la festa s'havia acabat. Una casa no és una llar. Ni un carrer, una pàtria. Com  et deia, ahir mateix vaig tornar a la carretera, em va semblar el moment.

TALLER (poema en prosa)

Que apuntin els fusells, jo ja no tinc cap por. Per això no vull bena, vull veure net i clar cada tret quan arribi. Vull sentir el sol que em colra i la sang escolant-se, fent curses pels meus braços. Vull la suor i la brutícia, vull la vergonya dels qui em duran el nom tatuat a la memòria. I m'està bé que sigui avui i no cap altre, el dia que per fi hauré d'acomiadar-me. És festa grossa, festa major. Ploren les gralles. Els senyors ballaran i la canalla a plaça veurà els gegants que roden, i picaran de mans. I, cap al tard, una tronada esclatarà dintre el meu pit, ja són tancats tots el fanals! I per l'aniversari de la meva partida, ningú recordarà que em vaig fer a la mar. No tindran temps, entre cançons i ximpleries, que no s'ha fet el plor per casar amb alegries. Que apuntin els fusells, ja sento les campanes. Jo ja no tinc cap por si puja l'anxaneta dalt del castell —arran de glòria— tan ple de vida. Traieu-me aquesta bena i dispareu, si us plau, que ja fa massa temps que he vist fugir-me l'ànima!

POSTAL #6

Sé que he d'acabar marxant, però encara sóc al mateix lloc. Fa dies que tinc el cotxe i tanmateix segueixo tombant amb l'animal verd, que ja és gairebé una extensió de les meves cames mandroses. I no trobo el moment d'acomiadar-me d'aquesta gent. M'hi he entès abans i tot de parlar-hi. És evident que els idiomes són només el vestit que hom posa a les paraules. Aquí és sempre estiu, malgrat que fa una setmana que no vol parar de ploure. Potser per això l'edat que ja no tindrà és una ferida oberta que no s'asseca, la font del meu dolor.

TALLER (madrigal)

Roman la meva sort

captiva en els teus llavis. El silenci

em condemna a la mort.

I tanmateix, fujo de les paraules

abans que el gest comenci

car tinc la pell dels saules,

sóc trencadís i tort.

Roman la meva sort,

dels teus llavis oberts, la presonera.

És tan dolça, l'espera!

POSTAL #5

A la meva habitació, els porticons del balcó no tanquen, i cada matí em lleva la son aquesta llum del teu mar. Ja els ha arribat la peça, però encara es volen quedar el cotxe uns dies. Val més estar-ne segurs. Havia sortit a córrer una estona. Una partitura se'm deu haver quedat atrapada en els llençols aquesta nit mentre dormia i no he trobat altra solució que treure-la a passejar. He dut la melodia fins al far. m'ha semblat un bon lloc per deixar-la anar, feréstega com era.

DISCO 2000 (teenage kicks, the undertones)

El petit s'ha fet pipi al llit. Altra volta. Ja és massa gran, però les hores s'escapen i la humitat hi torna a ser. La mare no el renyarà. Li acaronarà els cabells i voldrà que ell no s'adoni que plora. El canviarà, l'agafarà al coll i el durà fins al seu llit buit perquè acabi de passar la nit. I aleshores recollirà els llençols i aixecarà el matalàs que ja no s'asseca i obrirà la porta de bat a bat perquè la fosca pugui respirar. Mirarà de no fer soroll per no desperar les nenes. Tornarà a la seva habitació i preferirà no mirar l'hora al despertador. Pel matí, ell no dirà res i serà el primer a llevar-se. Assegut al sofà amb posat concentrat —potser llegint— esperarà les germanes que faran veure que no coneixen el perfum de la matinada i el faran riure amb qualsevol ximpleria.

POSTAL #4

Aquesta gent pensa tothora en menjar. Si et descuides fent anar les parpelles, ja t'han fet seure a picar alguna cosa i omplir-te la copa. Naturalment, ja no ets a temps d'una excusa raonable. M'he adonat que parlo de tu abans de les postres i durant els cafès. Potser perquè et tinc present mentre espero que es refredi el primer i cerco les paraules justes al moment que em serveixen el segon. No deixen mai que pagui. Se'm queden les històries que els explico de tu per tota penyora.

TALLER (cançó petrarquista)

És pretès que ens trobem jaient així

molt a prop l'un de l'altre —fosa pell—

i només amb els noms per vestidura

que hem deixat reposant sota el coixí.

Em coneix el rampell,

li conec l'armadura.

Ferida, boca oberta, la costura

que ja vol ser embastada a cops de nit

i és potser per això que l'he envestit:

Per tal de segellar aquest nostre pacte

per sempre, ara i aquí, amb un sol acte.

El seu cos, un senyal. Res massa greu.

Un vertigen, la inflor immaculada

es converteix en signe. Potser afany,

el desig que aleshores era breu

ara agafa volada

i ja és averany.

La voldríem certesa, és sols boscany.

Per això ens caldrà encara la paciència

de lliurar-nos, ulls clucs, a certa ciència

que inunda la pantalla amb una imatge

i assegura, ara sí, no ets cap miratge.

Existeixes, ets nom. Ets tots els dies.

Ets matí, tarda i nit. Tresor menut

que ella amaga dins seu engelosida

mentre tu, poc a poc, l'acaricies.

Potser ja ens hem venut

la vida amorosida.

Potser ja ni ens pertany la pròpia vida.

I tanmateix, qui pot voler res més?

Digues, que potser es pot tenir res més

que no sigui l'espera dels teus ulls

i, mirant-los només, siguem curulls?

Has triat el novembre. Amb llamps i trons,

la tardor ja et festeja. Has arribat!

Sentim la teva veu tan neta i clara.

Són teus tots els reialmes, teus els trons.

Perquè ens haurem privat

de respirar a l'empara

d'altre alè que no vingui d'eixa cara.

Només cal que t'exclamis, seré mort.

Només cal que somriguis, seré plor.

Ella et té al pit, jo al cor. Ella et té al cor,

i en el meu pit tremola la ricor.

Després vénen paraules, com cançons

que entonen els teus llavis. Ja camines

i m'agafes la mà, reses preguntes

que jo hauré de capir, trobar raons.

Perquè sé que examines

cada mot, que t'apuntes

allò que dic i penso, són assumptes

d'Estat. Tot és tan greu i tan intens

en aquest teu posat que sempre em venç!

Guardo cada somriure o abraçada

en la capsa que saps tan amagada.

Ho sé que no em deus res però et demano

que prenguis la cançó com a penyora

d'aquest pobre poeta que t'enyora.

I és només per això que t'encomano

que em guardis un record, o ni tan sols,

el record d'un record, quan sigui pols. 

POSTAL #3

Una petita figura, gairebé immòbil, avança a través de l'horitzó i la mainada juga a fer caure gavines a cops de pedra. Sortosament, però, sense massa punteria. El noi del taller m'ha assegurat que la peça que els falta no pot trigar i, mentre espero, m'han deixat una motocicleta que per força devia pertànyer a tres o quatre generacions enrere. Aprofito per conèixer els racons d'aquesta sala d'espera on em trobo,avergonyit dels espetecs del tub d'escapament que sempre em precedeixen. És verda, t'ho havia dit?

TALLER (tòpics a bandejar: descripció al mirall)

Es repassa al mirall. Una marca petita com un cap d'agulla sobre els llavis i els ulls blau cel, blau de vidre. El nas tossudament esbiaixat cap al costat esquerre i els cabells de palla enrinxolats i rebels. Posa la mà al coll, infinit, la pell tan jove. Les orelles vergonyosament asimètriques però dolces i menudes, a punt per a ser mossegades. El front ample, gairebé serè sinó fos pel gest corrugat que amenaça tempestes d'estiu, però generós i valent. Més avall, un escot elegant festeja la lascívia que Newton vol manllevar. Llarga i prima, potser una secretària atractiva o una estrella del cinema clàssic. I aixeca les espatlles i juga a ser amb el gest i la postura. Davant del mirall, els ulls són els més vanitosos i costa repassar les formes fora d'aquelles ametlles transparents que acaben per dur-te sempre al mateix punt on havies començat. I torna a la marca sobre dels llavis i recorda que el cos és només un vestit, el vestit que algú altre ha deixat preparat per avui sobre els llençols rebregats. I veu la porta oberta de l'armari amb altres disfresses per altres ocasions. La nena petita de galtes immenses que comença l'escola i la velleta que de tan seca i arruada confon la pluja. El vestit de dona embarassada que encara no s'ha posat mai amb els plecs estirats fins a dir prou i els pits inflats i aquell altre que enlluerna amb els llavis oberts i la pell per a estrenar, ungles fortes banyades de vernís i cabell recollit per a donar el sí. Tot és a lloc, recorda el vidre.

FELICITATS!

Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Aparquen un cotxe atrotinat i s'apropen a la platja, com si la sorra a la primavera ja pogués començar a prometre estius. Riuen d'alguna cosa i la més petita fa morros, però tampoc massa estona. S'asseuen en una terrassa i diries que no poden parar de xerrar. Una de les noies, treu una polaroid i em demana que els faci una fotografia. El noi diu alguna cosa i la resta segueix la broma com un instint compartit, gairebé ínfim, que el món mai no coneixerà. La dona mira orgullosa la més gran,  de posat seriós, mentre agafa la mà de la més petita i somriu als altres dos. Hi ha un silenci que —de tan prim— esdevé invisible, i per això reprenen la conversa abans que el temps se n'adoni (embadocat com està a empènyer les hores). I passen d'un acudit a un retret tan ràpid que, escoltant-los, un ja no sap quan és que toca canviar el gest. Sobretot perquè del retret a un altre acudit, un record o potser un secret petit com un cap d'agulla no existeix cap treva on aixoplugar-se. Una dona sola i quatre fills, tots agafats de la mà. Una sola corda, tota plena de nusos.

POSTAL #2

No vaig marxar per amagar-me, sinó per fer ben visible la meva absència. Potser no hi veus la diferència. I tanmateix hi és. Creu-me que hi és. Sóc vora el mar, altra volta. Se m'ha espatllat el cotxe i hauré de quedar-me més que no em pensava. És la pell que es colra al sol, però és la memòria que hi deixo estesa, sobre la sorra. Hi ha una cançó terrible que sento tot el dia. A cops imagino que potser tu també la sents a tot arreu. I se m'escapa el riure de pensar que el fil que ens pot unir sigui tan mancat de tota gràcia.